Arrenquem la normalitat de la desigualtat

“A mi m’ajuda molt, no em queixo.” “Doncs a mi no m’ajuda gens.” “Ell guanya més que jo.” “Jo treballo menys hores.” “Ell és director de l’oficina.” “Jo vaig deixar la jornada per criar els meus fills.” “A ell l’han ascendit a la feina i li han apujat el sou.” I així anem assumint i anem justificant els diferents papers. Són missatges que les nostres filles i els nostres fills van assumint com a normals. Normalitzen que el pare és qui ajuda la mare en les tasques domèstiques. Normalitzar “ajudar” és normalitzar la desigualtat. Són conceptes que van calant i que si els poses a l’extrem de denunciar-los, t’acusen d’integrista feminista. Però s’ha de posar fi ja a això de l’ajuda. Que ell t’ajudi significa que tu acceptes una situació desigual, i aquesta és una de les raons per les quals hem de sortir demà al carrer entre colors liles i morats. Reclamem trencar aquell sostre de vidre, volem més dones a llocs directius. Però tot això comença per eliminar aquesta normalitat que donem a la desigualtat. Que una dona dirigeixi no és garantia que hi hagi menys discriminació. No parlem de quotes o xifres, parlem d’educació i d’aquells missatges que diàriament escolten els nostres fills i que van creant fonaments en un subconscient que normalitza el verb ajudar en una relació entre iguals on caldria una altra acció: la de compartir. Igual que la Roser Porta, “tinc la impressió” que, per fi, aquesta normalitat es qüestiona i no només per al 8-M. Ser feminista és defensar la igualtat, no és ser radical. Hem d’eliminar certs discursos que s’han arrelat i ajuden a considerar que la dona és inferior a l’home, i aquest és el problema. Arrenquem-los!!!