La setmana passada el Centre de Recerca Sociològica (CRES) presentava els resultats de l’encàrrec fet pel Consell General per conèixer els motius de la disminució preocupant de la participació en els darrers comicis electorals. Les dades del CRES semblen mostrar que les raons principals resideixen en una certa desorientació dels electors pel ball de sigles dels partits en els darrers anys, en el fet que únicament es va a votar si es vol obtenir alguna cosa (seria una mica com passar per caixa...) i en el fet d’haver votat anteriorment motivat per alguna promesa electoral que mai ha arribat.
Tinc l’oportunitat de compartir sortides a la muntanya amb diferents grups de joves i durant aquestes estones puc copsar la seva mirada sobre el que els envolta. Són aquests moments compartits que em fan avançar una raó addicional per al desencís electoral. L’opinió no tindrà més valor que la d’una observació personal sobre la qüestió.
Entenc que quan exercim el dret a vot, un dret que mai ha estat fàcil d’obtenir (i de rabiosa actualitat...), ho fem perquè volem ser partícips d’alguna cosa que va més enllà dels individualismes. Volem participar en la construcció de la nostra societat, influir en l’esdevenir del nostre territori i dipositar la nostra confiança i el nostre encàrrec ciutadà en aquells que creiem que poden representar millor el nostre model de societat. Si aquesta primera hipòtesi és certa, cal pensar que aniran a votar aquells que se sentin part de la societat, aquells que vulguin tenir un rol en el futur del país i aquells que coneguin prou bé el tarannà, el currículum i els valors dels candidats (malauradament, encara és així...).
I tornem als joves. La raó que hi afegiria és la de sentir-se part d’alguna cosa que anomenaria simplement Andorra. Difícilment tindrem una bona participació quan resulta que un bon nombre de joves que poden exercir el seu dret a vot no han anat mai a la coma del Forat o a Mereig. Estan convençuts que en una borda únicament s’hi preparen àpats. Creuen que les euques porten esquelles per fer bonic i l’única llegenda que els sona és la del rei Artur.
Avui dia, dels trenta mil i escaig andorrans que som, n’hi ha un bon grapat que podrien arribar-se a les urnes però que no ho faran perquè ningú els ha fet sentir part d’Andorra. Molts joves criats a Andorra saben esquiar gràcies a l’esquí escolar obligatori, però ningú els ha obligat a recórrer el país almenys un cop des de la borda Vidal al Pas de la Casa ni a visitar Casa de la Vall o Meritxell. Saben esquiar però passen d’anar a votar. I això no només és responsabilitat seva.
