Arribarà setembre

El primer dia de cole de la meva vida m’hi va dur la mama. Aleshores es començava parvulari més granadet, sense l’experiència prèvia de la llar d’infants, i jo no ho veia clar. L’escola era als afores del poble, i hi vaig anar mig enganyat amb la promesa que podria jugar dins unes coves que la canalla feia a la muntanyeta que envoltava l’edifici central. Quan ens vam acomiadar no sé qui plorava més, si ella o jo: semblava que estiguéssim a la cua del ferri que em duia a complir condemna a l’illa d’Alcatraz.

No sé si serà per l’al·licient que suposava aprofundir en les tècniques de perforació de galeries subterrànies, però un cop superat l’ensurt inicial, cada matí, després de fer els petons reglamentaris a la mare, s’obria el reixat i jo sortia per cames en direcció a la fila, com continuen fent els nens a dia d’avui. I em demano: d’on surten, generació rere generació, les ànsies pediàtriques pel privilegi d’encetar una jornada que per norma s’allarga... set hores i mitja!? Tan bé s’ho passen, els petits, que es moren de ganes d’inaugurar-la? I m’interrogo, també: a quina edat s’esvaeix l’encanteri? Algú ha vist mai un adolescent empenyent els companys per entrar a l’aula abans que ningú, o cap adult ballant i saltant pletòric camí del curro? En qualsevol cas, així són les coses, i no se m’acut un lloc més energitzant que la porta d’un col·legi a primera hora. I poca broma amb els porters, que a còpia d’anys de bagatge desenvolupen un sentit aràcnid per avisar-los de quan han d’apartar-se per no palmar-la esclafats per l’estampida. El Luciano, conserge d’esguard hieràtic i posat granític de la meva escola, fotia unes piruetes impressionants. El veies girant el pany de la tanca i tres nanosegons més tard s’havia emparrat al pic d’un pollancre proper a l’accés principal, feia un triple mortal i aterrava repartint capons entre la població infantil, a dues mans. Tot això sense que li caigués la boina, una de tantes habilitats que van contribuir a alimentar la seva llegenda. “Ostres, però si no he fet res!”, renegava jo.“No és pel que has fet, xaval, sinó pel que faràs...”, deia el nostre Peter Parker mentre fumia un bot, s’enfilava a la façana i s’esfumava per una finestra.

N’hi ha que hem trobat molt a faltar el sidral matinal, al llarg dels darrers mesos, i frisem perquè setembre arribi ràpid i s’endugui el silenci sepulcral i antinatural que profana les escoles. Els que passem cinc minuts allà després que marxin els fills, a les nou del matí, paladegem la simfonia de crits i fressa i aprofitem per carregar piles. A continuació dediquem l’última mirada als nens, per assegurar-nos que han entrat, i entre alarits correm cap a la feina donant cops de colze.