Arròs amb pollastre
Anar al gimnàs és un esport de risc per a algú, com jo, convencional, tradicional i sentimental. Hi vaig tot cofoi amb el meu pot de Tiernos recuerdos del Deliplus que, segons la publicitat, converteix la dutxa en un moment únic per reviure la infància. El meu kit d’higiene canta molt en un univers dominat pels productes just for men –quin dels quals més original–. Així, el noi de l’armariet del costat utilitza una crema de dutxa de iogurt amb àloe vera, que és una planta carnosa amb unes fulles plenes de punxes. Em mira de cua d’ull perquè porto una samarreta del Curro i de l’Expo 92 i unes vambes J’Hayber New Olimpo, suficients per anar a fer una mica de bicicleta estàtica. Ell deu assajar una coreografia d’Austràlia a Eurovisió amb una gamma de licres acolorides, amb estampats animal print i samarretes amb missatges d’autoajuda fitness.
Hi ha gent del gimnàs que és una raça especial, amb un cos amb forma de croissant perquè no exerciten mai les cames. Uns altres dinen tàpers d’arròs blanc a la zona bar, on no falten màquines de begudes, taules i cadires, un microones i una bàscula digital per pesar el pollastre bullit. L’arròs el porten pesat de casa i sense salsa. Si poden, no deixen passar l’oportunitat de beure uns batuts de proteïnes als vestidors mentre conversen amb altres professionals del múscul amb les calories clares.
Els adeptes de la tribu del tàper són clònics: vesteixen samarretes de tirants, no s’eixuguen la suor per ressaltar amb la brillantor en la seva pell i sempre porten la mateixa tovallola: la que ha comprat almenys sis vegades amb el nom del gimnàs. En tota tribu, hi ha un líder. És aquell, que a més de fer esport, parla amb tothom. Confecciona, amb passió i eficàcia, la llista d’inscrits als sopars del gimnàs, és col·lega de tots els monitors d’spinning, de les instructores de body pump, de les recepcionistes i del mecànic de les bicicletes.
És molt actiu a les xarxes socials, especialment de la pàgina de Facebook corporativa del gimnàs. Envia sol·licituds d’amistat a tort i a dret. Els seus murs estan saturats de fotografies fent contraccions de bíceps i de tríceps i de coixinets tipus #fit #instafit, #shape, #training, #legday. Respira gimnàs, menja gimnàs, dorm gimnàs i porta al cos més proteïnes i clembuterol que tres granges de bestiar d’Arkansas. Sembla un asceta en el desert, que no pateix i que tampoc respira. Pot fer dues classes de zumba seguides i després passar-se una altra hora en una màquina.
Al seu costat semblo una bossa d’escombraries plena de roba humida que no ha vist mai el tambor de la rentadora i que és un microcosmos de bacteris que està a punt de ser declarat espai natural protegit per la Unesco perquè els mitjons han creat un macro clima en el qual han començat a desenvolupar-se espècies encara no conegudes per l’home.
Amb tantes dificultats és impossible que m’aprimi. Ara només em queda assumir el meu fracàs i demanar-li a Falete que em deixi una túnica per a les tres bodes que tinc. I que li donin a l’arròs amb pollastre.