Sense cap dubte aquest estiu l’aposta de la programació artística gira entorn de l’art pop. Per una banda, l’exposició This is pop art, exhibida al CAEE, on es reuneixen obres significatives de la producció de Warhol, Haring, Lichtenstein, Indiana i Rauschenberg, destacades figures de l’art pop nord-americà.

Per altra banda, hi ha la mostra d’art pop que s’articula entre l’exposició que acull l’ArtalRoc i la que es pot trobar al llarg de l’avinguda Carlemany, ambdues compostes pels ja famosos caramels abanderats de Laurence Jenkell.
Més enllà de l’experiència estètica que proporciona la contemplació d’aquestes obres, amén de la garantia d’uns selfies d’allò més coloristes, cal endur-se d’aquestes exposicions moltes preguntes. L’art pop va néixer del dubte i de la interrogació sobre el propi medi, que encara ara no s’han resolt. Per fortuna.
A finals dels anys 50 es tenia la sensació d’haver arribat al cap del carrer del camí iniciat per les avantguardes artístiques. Veient esgotades les fórmules més abstractes i amb la sensació de produir un art allunyat del gran públic, comencen a aparèixer unes veus que recullen les inquietuds de l’època i pretenen empènyer l’art cap a una formulació més compassada als ritmes del seu temps.
Sistemes de producció de peces d’art seriades com qualsevol altra mercaderia de consum que ens envolta, objectes quotidians com senyals de trànsit o llaunes com a protagonistes de les obres, imatges fàcilment interpretables pel públic de masses. Tot plegat tan nou i alhora tan vell, presenten preguntes sobre els límits de l’art, el paper de l’artista com a artífex de l’obra, l’objecte i el subjecte de la peça, el mercat de l’art... Fills i filles de Duchamp que, malgrat la novetat de la proposta, al mateix temps són versions revisades de l’estètica clàssica o dels gens contemporanis sistemes de reproductibilitat en l’art. 
On són els límits de l’art pop? En deixar d’interrogar i en esdevenir exclusivament objecte de consum com els passa als caramels de l’artista francesa, els globus de Koons o les gominoles de dEmo. Parlen poc del seu temps o com a màxim ens ofereixen un discurs repetit i obsolet, ja que més de 50 anys els separen de la Marilyn warholiana i la prèdica és la mateixa. Sort tenen que hi ha negoci darrere i poques pretensions en la lectura d’aquestes obres.
Qui sap si la renovació de l’esperit pop més trencador, el que es demana pels límits entre l’artista i l’artesà, el que eleva objectes populars als museus i s’acosta a la ciutadania que li és contemporània, passa per les caixes de fusta d’en Sergi Mas o les peces de vidre del binomi artístic Vitriòlics; dotar d’una mica d’arrels els dubtes i les tensions que nodreixen l’art contemporani.