Art púbic

L’entrecuix femení ha gaudit sempre de molta popularitat en l’art occidental. Des de la representació hiperbòlica de les vulves de les divinitats prehistòriques fins a les actuals exhibicions reivindicatives de dones artistes, la xifra d’aparicions del sexe femení és constant.

No sóc una persona amb un gran sentit del pudor, al contrari, celebro la bellesa i l’erotisme dels cossos. Ara bé, de les intencions de la seva representació i de la lectura que en fan els espectadors, en podem parlar. El sexisme, en la vida i en l’art, existeix, i si neguen la seva presència, aturin la lectura. No ens entendrem.

La representació dels cossos com a objectes, especialment el femení, és passat i present de l’imaginari occidental. Són nombroses les representacions de dones exhibint el seu sexe, absents de voluntat pròpia, a disposició dels espectadors. Éssers inerts exposats al propòsit del que mira i definides gairebé de forma exclusiva per la seva disponibilitat sexual.

No acuso els artistes d’estar conspirant premeditadament per alimentar el patriarcat però, en molts casos, treballen en absència d’una reflexió sobre qüestions de gènere. Aquestes imatges segueixen alimentant el sexisme. No mostren una dona lliure, professional, cultural, independent..., no ens representen.

Com a públic hi estem molt acostumats. Trobem dones nues als museus, als carrers, decorant edificis públics..., és tan quotidià que ens semblen adients. Tot i que contemplem genitals no ens pertorben perquè els llegim dins una experiència purament estètica. Però no pensem en l’estereotip que alimenten. O potser m’equivoco. ¿Vostès, com a espectadors, fan una reflexió crítica davant la representació d’un nu femení o bé es limiten a projectar les seves fílies i fòbies? L’art públic, concretament l’escultura urbana, és un camp de proves excepcional per posar de manifest el sexisme. Com que es perd la cerimoniositat del museu, es dóna peu que el públic tingui una relació, diguem-ne, desinhibida amb les obres. Un exemple local, el Nu de joventut de Josep Viladomat exhibit als jardins del parc de la Mola d’Escaldes-Engordany. Tot sovint apareix amb els genitals pintats, amb símbols fàl·lics al voltant, per no esmentar que els pits de la protagonista deuen ser dels més acaronats del país. Demanem-nos per què passa. No vull ni pensar a quin masclisme més exacerbat podrien conduir escultures del tipus Allen Jones si s’exposessin a la via pública. Aquestes figures pop, si fossin accessibles al públic, donarien peu als més humiliants gestos envers el gènere femení. Busquin imatges de les obres Chair o Table i veuran com és fàcil imaginar el selfie.

Però hi ha altres vies en el món de l’art. Hi ha representacions que vénen acompanyades d’una important càrrega reivindicativa, d’un contacte més real i sensible amb la dona. El sexe femení en aquest context ja no és un objecte sobre el qual projectar utopies eròtiques, és l’emblema d’una persona amb voluntat pròpia i control sobre el seu cos. Aquestes peces acostumen a resultar incòmodes i escandaloses, però alhora ens obren vies de reflexió. Si volen veure entrecuixos artístics els convido a descobrir (o revisar) les instal·lacions de Judy Chicago, les perfomances de Hanna Wilke o Marina Abramovic, les punyents fotografies de Sarah Lucas i els objectes surrealistes de Meret Oppenheim. Una altra perspectiva d’un mateix tema.

Artistes, programadors i públic, us animo a celebrar el dia de la dona cada dia, en cada moviment quotidià, amb un simple gest: aturar-nos i pensar. Potser així ja no caldrà festejar-lo mai més.