Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Manel Gibert

Manel Gibert

Filòsof i escriptor

 

 

Art transcendent




Avui recomano al lector tres mostres plàstiques en curs. La primera és Guino, Guino, Guinovart, un passeig pels codis sensorials de Josep Guinovart, de la mà de poetes estimats, a l’ambaixada d’Espanya. Durant la inauguració, Blas de Otero deia la matèria de l’home que recerca materials de construcció poètica. La rapsoda Ester Fenoll, contundent, calcigava el fang de color futur incert dels exiliats, inspirada en el caminant Antonio Machado. Tot seguit, la veu tel·lúrica de Iago Andreu simulava el vent inquietant que travessa el Harlem negre de Federico García Lorca. Després, Pere Quart i les decapitacions, palpables, gairebé reals: la llengua a fora, sang coagulada, un xerrac pre-sent… León Felipe: la pedra que és com la vida, com nosaltres, que rodem i ens enfonsem. I el lladre d’amor Joan Salvat-Papasseit, que et roba el cor amb vermells de passió, carn que vol carn i blaus de puresa física. Ho explicava tot Maria Guinovart, i la va interrompre l’entremaliat Joan Oliver: calia consultar l’oracle de la cantata Gui-no-vart de Carles Santos a través de deu cantors acompanyats al piano per Nicolas Licciardi. Mentrestant, observàvem els retrats del geni de Vinaròs fets de tecles pintades. A la fi, Catherine Métayer anunciava les variacions Carles Flinch sobre un tema de coca amb recapte: sabor a secà, tacte de terròs i olor de suor de pagesia. El cava Gramona, hereu de l’il·lustrat per Guinovart amb números ordenats a l’atzar damunt del llençol dels somnis de l’any 1999, enganyava la calor sufocant i abrandava la força de les concrecions subtils que es poden contemplar fins divendres vinent.

A Casa de la Vall, Joan Xandri interpel·la el visitant amb alternatura, un compendi de qüestions recurrents a la seva segona etapa, com ara la precarietat de l’ésser humà i el seu correlat a la naturalesa profanada. Són estructures i superfícies dinàmiques, colpidores, quasi orgàniques. Les formes sinuoses i les tonalitats rovellades, grisenques, metamòrfiques, suggereixen la violència inherent a tot procés dialèctic. Es clausura el 6 d’abril.

I a la sala d’exposicions del Comú d’Encamp, pigmentum animae, les pintures de caire surrealista de l’artista emergent Christel Illa, una sèrie commovedora de paisatges desolats. La presentació va comptar amb la recitació entusiasta d’algunes de les tankes al·legòriques que verbalitzen la màgia de cada peça, a càrrec dels seus autors, Cristina Gavaldà i un servidor, i l’apoteosi de la dansa que es fonia amb els quadres de Pere Vilarrubla, a l’estil Pina Bausch, que va deixar el públic sense respiració. Acaba el 31 de maig.

De totes tres exhibicions n’he sortit amb una sensació de trasbals. Les escenes emocionen, provoquen somriures i una tristesa profunda. La bellesa dona pas a la sublimitat i, davant l’abisme del buit, a la reflexió, una de les funcions fonamentals de l’art transcendent.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic