Fer bé allò que s’ha de fer és més que un axioma, és l’esperit de l’artesà o el Shokunin Kishitsu. Una manera d’estar al món, d’entendre la responsabilitat i es construeix sobre cinc elements que apunten a l’excel·lència.
La precisió és el primer. L’artesà no improvisa; mesura, observa i entén el material abans d’actuar. La paciència li segueix. Res que valgui la pena s’acaba de pressa ni admet dreceres. Amb l’empatia s’aconsegueix pensar la peça no per qui la construeix, sinó en qui l’haurà d’utilitzar o gaudir. La integritat és coherència, i l’harmonia, el diàleg constant amb el conjunt.
Fa uns anys, al concurs de microrelats que convoca la Biblioteca de Sant Julià de Lòria va guanyar un text que presentava amb molt d’enginy el currículum del perfecte cap de govern d’Andorra. La idea, prou suggeridora per ser premiada com a ficció, fa pensar que no estaria gens malament traslladar-la a la realitat, vist el perfil dels governants que patim arreu.
A les bases reals d’una convocatòria pública per governar –a Andorra o a qualsevol altre lloc del món– estaria bé incloure, per exemple, la filosofia del Shokunin Kishitsu. Així a les proves d’accés no es valoraria tant de quina casa ets i què dius, sinó com ho saps fer. I els requisits puntuarien qüestions tan radicals com demostrar precisió, paciència, empatia, integritat i harmonia.
Qui sap, potser descobriríem que governar no és tant una cursa d’oratòria com una prova de caràcter. Que l’habilitat principal no és imposar criteri, sinó saber construir-lo amb els altres. I que les presses, tan celebrades en política, només són l’enemic sinuós de les bones decisions i la millor aliada dels errors reincidents.
Imaginem per un moment aquest escenari. La precisió deixaria fora els qui confonen opinió amb coneixement. La paciència descartaria els curtterministes compulsius. L’empatia posaria en evidència qui entén el poder des del despatx. La integritat seria un mirall incòmode per a moltes trajectòries. I l’harmonia obligaria a demostrar una capacitat real de conviure amb la discrepància.
El currículum d’aquest governant perfecte no seria gens extraordinari. Només el d’algú que entén que la política és un ofici, l’escenari on dur-lo a terme, un taller.; i cada decisió seria una peça ben feta amb temps, cura i atenció.
Una utopia feta microrelat premiat que dibuixa –com bona utopia– expectatives raonables i ens recorda que, abans que gestors de crisis i fabricants de titulars, el que necessitem són artesans de la convivència, persones capaces de fer bé allò que s’ha de fer, encara que no omplin titulars.