Les grans creacions artístiques sempre van de la mà de la bogeria. Una bogeria que neix segurament quan ets al pou arran d’una malaltia crònica, una malaltia que s’allarga més del compte, pels efectes de les drogues o l’alcohol i també per fortes depressions, en serien exemples que podríem citar. Per ser artista creador has d’estar una mica tocat de l’ala, i no és un menyspreu, ni molt menys, en aquest cas és una virtut, i ben bona. Amb artista ens referim al creador, a l’inquiet, a qui  se li mou i remou alguna cosa dins que s’ha d’exterioritzar per ser vista, contemplada i, per alguns, admirada. Tots en som, de creadors, en major o menor mesura, perquè la creativitat és a dins de tots nosaltres, i el talent també. La diferència és que molts són visionaris, van més enllà del que molts pensem i es tiren a la piscina, es deixen emportar per forces majors que no entenem del tot. Tant és, de vegades hi ha coses que no tenen explicació, es creen perquè han de néixer i hem de fer d’aquest món més bonic, aleshores és quan aquests genis emergeixen, pot ser inclús sense voler-ho per mostrar-nos que la vida té molts matisos i entramats.  
Un exemple que vull destacar és Francisco de Goya i les seves pintures negres, una etapa molt dura i negra on l’artista, sumit en la malaltia, crea una sèrie d’esbossos increïbles. Un altre cas seria Salvador Dalí i el seu surrealisme únic en el món. Un món oníric brutal i rar que sobrepassa els límits pròpiament del surrealisme, Dalí crea una dimensió paral·lela al meu parer. Beethoven va començar a quedar-se sord molt jove (Goya, molt més tard) i va ser un dels millors compositors de la història de la música. Igor Stravinsky i la seva música dodecafònica van suposar un autèntic trencament, i si no escolteu Petrushka. 
Un altre exemple de creació podria ser culinari, com és el cas de Ferran Adrià i el seu concepte gastronòmic atípic. La bona música que un grup o artista et pot fer sentir no té nom, no té definició, se sent, com podria ser Led Zeppelin. La llista seria interminable i no podria acabar mai d’escriure aquest article i segur que ara mateix et venen al cap moltes personalitats que per a tu són exemplars. Jo he citat les meves i no pararia mai perquè sempre hi ha algú que et marca i que et fa la vida més extraordinària. 
L’art se sent, és quelcom que va més enllà de l’observació. Es gesta dins teu, és com l’agosarat “blanc sobre blanc”. Què hi veus? Què imagines? El que hi vegi jo serà molt diferent al que hi veus tu i per això és tan radical, perquè l’art és subjectiu. L’art significa tantes coses per un mateix! Imagina’t per al  col·lectiu! Quina meravella tot plegat.