Mots encreuats de la revista fictícia Escric, ergo sum.

Vertical. 7 Sinònim d’invisibilitat (9 lletres).

Intimitat?

En una associació lliure d’idees he pensat de seguida en els artistes i la seva patidora presència als mitjans socials. Per desgràcia hi ha un moment en què tota ment creativa ha d’afrontar un dilema inexcusable: fins on volen –i es veuen amb cor– exposar-se per, en definitiva, arribar al seu públic potencial? Pots fer la prova. Pregunta al teu artista de capçalera sobre les seves estratègies de branding i taxes d’engagement, i trobaràs una resposta acompanyada d’un rictus d’aclaparament, molt semblant al practicat abans d’internet, quan tocava a decidir sobre drets de propietat intel·lectual o liquidació de royalties. Hi ha una mena de vertigen insalvable en les qüestions pragmàtiques que van associades a l’activitat creadora.

Marcel Duchamp deia que “l’art no existeix sense un espectador”. Un Duchamp 2.0 es veuria obligat a matisar que, ara per ara, “l’artista no existeix sense un retuit o un like”.Potser és cert que un artista que no existeix és invisible. Però, paradoxalment, un artista invisible sí que pot existir. I fins i tot guanyar-se la vida només creant les seves obres.

Bansky, Thomas Pynchon, Steve Ditko, Bill Watterson, Salinger (constructor del Gran Mur del Silenci), Elena Ferrante (fins fa poc)..., tots ells noms sense rostre definit i amb vides només privades. Postureo? No ho crec. Encara queden persones que volen mantenir l’anonimat i les distàncies, i al mateix temps crear obres accessibles a tothom.

En el cas dels autors, d’invisibles en consta un bon repertori. A Andorra mateix podem trobar una mostra singular de què no faré cap espòiler. Fa uns anys, a la revista Letras Libres, Hugo Chaparro Valderrama en proposava una interessant classificació: “Tres tipus d’escriptors, en tres circumstàncies diferents, són recurrents: els que s’amaguen després de la seva obra –o que van voler ocultar després de la seva obra, com deia Milan Kundera de Flaubert, Nabokov i Faulkner–; els que van ser descoberts tardanament –gràcies a la tossuderia de la mare de John Kennedy Toole, desolada pel suïcidi del seu fill, el professor Walker Percy va llegir La conxorxa dels ximples i la va convertir en una novel·la de culte–, i els escriptors que formen part de la norma –aquelles figures suposadament aclaparades pels periodistes i per la seva forma de robar-los el temps necessari per dedicar-se a la ficció, considerada la millor de les realitats possibles.”

Em pregunto, i no tinc preparada cap resposta, si l’artista amb aquest tipus de posicionament (amb perdó de la paraula amb reminiscències Google), protegeix la seva creació o a ell mateix.

Sigui com sigui, m’arriscaré amb intimitat com a sinònim d’invisibilitat.