Un dia vaig sentir un idiota dient que Pärt era música contemporània per a iaies. Fent bandera del tòpic infame que ens va amargar a tota una generació de compositors. Aquest que només valorava la creació musical del segle XX si era estèticament trencadora. Això va portar a una ruptura terrible entre la música de tradició europea i la nova música popular americana que, juntament amb l’elitisme de les litúrgies burgeses de consum cultural del segle XX, han fet que avui molt poca gent valori la música antiga o clàssica.

No és habitual que un compositor viu desperti unanimitat d’afecte, respecte i fins i tot devoció. Però Arvo Pärt, que aquest setembre ha arribat als noranta anys, és una d’aquestes rares excepcions. La seva música no divideix, no busca polèmica ni exhibició tècnica; al contrari, sembla venir d’un altre lloc, com si s’adrecés directament a la part més íntima i fràgil de cadascun de nosaltres.

Vivim temps sorollosos, en què les notícies, les xarxes i la velocitat ens devoren. Enmig d’aquest excés, Pärt ens ofereix el regal més revolucionari: silenci i simplicitat. El seu llenguatge, el famós tintinnabuli, no és només una tècnica compositiva, és una actitud vital. Sonen com campanes, intervals mínims, harmonies que respiren…

Quan escoltem peces com Für Alina, Cantus in memoriam Benjamin Britten o Fratres, tenim la sensació que el temps s’atura. I de sobte, allò que en altres mans seria un buit, en Pärt es transforma en presència: el silenci ja no és absència de so, sinó espai ple de sentit. Aquesta és, potser, la seva aportació més gran: demostrar-nos que la bellesa no rau en l’excés, sinó en la depuració.

També hi ha un missatge profundament humà en la seva trajectòria. Pärt va viure la censura soviètica, el silenci imposat i després escollit, la recerca espiritual en un món que sovint menysté la transcendència. La seva música neix d’aquesta lluita interior. No és casualitat que, escoltant-la, tinguem la sensació que cada nota ha estat escollida de manera precisa.

A 90 anys, el compositor estonià no només és un clàssic viu: és un mestre de la contemplació en un segle hiperactiu. Potser això explica per què la seva música travessa fronteres culturals i religioses: és espiritual, però no sectària; és senzilla, però no banal; és profunda, però no inabastable. Ens parla a tots, perquè parla de tots: del dolor, de la pèrdua, de l’esperança, de l’anhel de pau.

Avui que Pärt arriba als noranta, l’homenatge més sincer és aturar-nos uns minuts i escoltar-lo en silenci. Darrere de cada soroll, hi ha una llum discreta que espera ser trobada. I que, si sabem escoltar, encara som capaços de sentir l’eco d’allò que és veritat dins nostre.