Ascensor amb literat al centre

Fa poc vaig llegir un article d’Eloy Tizón en què narrava una història que li havia explicat un amic, un tal Mateo de Paz. Feia uns anys, De Paz havia entrevistat l’autor argentí Ricardo Piglia a Casa de América, a Madrid. En un moment donat de la vetllada, Piglia és a punt de pujar a l’ascensor quan les portes es tanquen i queda atrapat per les dues fulles en terra de ningú. La gent, que és benintencionada de mena, mira d’ajudar-lo. Els de dins tiben per fer-lo entrar, posem que del braç dret. Els de fora tiben des del seu cantó, posem que del braç esquerre. Figura que les portes gairebé tancades del tot impedeixen que els d’una banda vegin el que intenten des de l’altra. I viceversa. El resultat és un gag còmic en la millor tradició de l’slapstick. En ser alliberat, Piglia comenta a De Paz: “Qué buena metáfora del escritor, ¿no es cierto?”

En efecte, una metàfora magnífica. El personatge tragicòmic atrapat, tibat d’una vora i de l’altra amb certa violència: ni dins (al replà) ni fora (a l’ascensor) del tot. La figura de l’escriptor (i per extensió, la del creador) entesa com la d’aquell que és sempre i literalment al mig, fent nosa, interferint, colpejat per objectes i estrebat de tots cantons. Un pobre desgraciat que té, d’una banda, una part del cos inserida dins de la maquinària del sistema, de la indústria, de la societat per la qual se suposa que, en el fons, està treballant. Mentrestant, el seu organisme és alhora una mena de protuberància que no acaba d’assimilar, acceptar o tolerar allò que el mateix sistema, societat o indústria miren d’imposar-li o li volen fer dir.

L’escriptor, doncs, vol i dol. Existeix únicament i exclusivament enmig d’un dilema permanent, d’una escissió, si és que vol existir.

Creadors i intèrprets. Figuretes retallables gairebé excretades per les entitats més aviat etèries a les quals es deuen: arts literàries, plàstiques, escèniques, musicals o audiovisuals. En molts sentits, furóncols molests en societats que els consideren superflus (com es dedueix de les dotacions en formació de qualitat per al seu desenvolupament o de recursos pressupostaris per a la seva promoció). Gent atrapada pels ascensors de la realitat i la ficció, del món pràctic i el de les idees. Personetes que viuen com si fossin zombis i no fan, precisament, olor d’ambre.

Un amic m’explicava que en algunes comunitats que aspiren a considerar-se realment avançades i riques més enllà de la cosa purament material, aquests éssers estranys que passen mitja vida atrapats als ascensors són motiu d’orgull i satisfacció.