Ara que gràcies al cinema hem tornat a pensar en el teatre, o en alguns tipus de teatre almenys, hem d’aprofitar el vent que bufa a favor i pujar a l’onada. Así que pasen cinco años és també un text dramàtic de Lorca que, en aquest cas sí, va acabar d’escriure. Va posar punt final al manuscrit el 19 d’agost del 1931. Cinc anys després, Lorca era assassinat. El que va quedar truncat va ser el projecte d’estrenar-la: l’obra s’assajava el 1936, però la Guerra Civil ho va impedir. A Espanya no s’estrenaria professionalment fins al 1978.
Aprofitant el títol, i aquest paral·lelisme amb la inconclusió de La bola negra, em serveix per escriure d’altres coses veïnes i paral·leles d’aquesta setmana i d’aquesta època. No parlaré de la pel·lícula. Crec que hi ha molta informació, escriptura i material, segurament molt més interessant del que jo hi pugui aportar. No parlaré de Lorca, que tenim saturat el moment: uns perquè acaben de descobrir el poeta i altres perquè no ens han explicat res de nou. La meva onada d’aquest missatge, La leyenda del tiempo, és per parlar del temps. Del temps que passa, del que no veiem passar.
Temps de celebració, que aquesta setmana es faran cinc anys del Festac, una bonica celebració per a un esdeveniment cultural que, a poc a poc, busca consolidar-se en l’agenda d’exhibició escènica i que ha de continuar apostant per crear una xarxa, generar un espai local, posar l’accent i invertir en els professionals de casa.
Temps de creació, també, que és un foc lent. Temps i espai perquè artistes i companyies trobin la paciència i els recursos. Un temps com el que pot donar una residència artística perquè gent com Les Somatents pugui crear i dissenyar la pròxima acció, la seva performance Benvinguts al nostre desnonament, una acció que han creat durant el mes de setembre a La Feréstec i que van mostrar en un tastet de deu hores fa uns dies. L’acció global, la que parlarà de veritat sobre el temps i els problemes, serà el pròxim divendres i dissabte, quan sortiran a viure 24 hores al carrer.
Temps de conviure amb el temps. Que n’és, d’important, que l’art també respiri el seu temps, que faci d’altaveu de formes incòmodes per arribar al públic que passa de les notícies i s’enfronta a les realitats. Com estan fent companyies com Teatre Nu i com ja van fer Gorki, Brecht o Shaw. No podem ser artistes sense viure el nostre temps. També parlo del temps únic que sembla que tenim a l’hora de programar, preveure i posar en escena festivals, actuacions i mostres. Pecat del qual tots som partícips: el de posar-ho tot al mateix temps.
El tiempo va sobre el sueño/hundido hasta los cabellos.
Potser avui, com el temps, també jo estic una mica gris.