Hi ha una facècia pseudohistòrica que assegura que, in illo tempore, Andorra era un territori tan pobre i tan inhòspit que cap senyor no el volia i que va caldre que se n’associessin dos perquè es poguessin repartir les càrregues de tenir-ne cura. Independentment del fet que el curs real de la història desmenteix aquesta versió de la gènesi del coprincipat, sí que és certa la pobresa ancestral del país andorrà, que a l’escassetat de recursos hi va sumar precisament el fet d’haver d’engreixar dos insaciables senyors i no un de sol. No va ser fins avançat el segle XX que les coses van començar a canviar.
Qui primer va considerar que el país pirinenc no era tan poca cosa i que podia ser una peça suculenta per depredar, no en benefici propi, sinó per regalar-la a un bon amic, va ser Hitler. En una audiència que Franco va concedir el 1947 a una delegació andorrana presidida pel bisbe Iglesias, el dictador va revelar al síndic Cairat (copio del llibre d’actes del Consell General, acta del 14 de juny): “Cuando los alemanes llegaron a la frontera y ofrecieron al Gobierno español redondear los límites de España anexionándose Andorra, el Generalísimo y su Gobierno rechazaron de plano tal oferta”. El deute de Franco amb l’Església catòlica i el fet de tenir Andorra un copríncep bisbe van ser providencials.
No va ser fins als anys vuitanta que van sorgir dues garses que, sense rubor, van postular-se davant del copríncep bisbe com a substituts d’ell mateix en cas que tingués la bona pensada d’abdicar: el president català Jordi Pujol i el rei d’Espanya Joan Carles de Borbó. El primer, potser ja amb algun dineret ben guardat al país, qui sap si somiava amb una jubilació daurada en aquestes valls amb sou i honors de copríncep emèrit. El segon, que ja era íntim amic dels alarbs, qui sap si preveia que, en cas d’haver de fugir d’Espanya per no ser jutjat per corrupció, tindria tot un Principat bananer com a refugi segur.
El bisbe Martí Alanis els va donar carabassa a tots dos, demostrant així que no era un eclesiàstic venal ni un copríncep tabaquer. I aquí s’acaba la història dels aspirants a fer-se amb Andorra d’esquena al poble. O no?...
D’uns anys ençà, no es poden posar les mans al foc per la permanència del coprincipat fins a la fi dels temps; més aviat al contrari. Arribat un moment crític, la solució democràtica i adulta és donar per acabat un règim que s’haurà demostrat inviable i fer l’únic que pot fer un poble que no té prínceps de sang: proclamar la república. En aquell moment, però, sorgiran de sota les pedres aspirants a Borís II, que prometran mons i meravelles si se’ls posa de coprínceps postissos. Si un dia es dona el cas, caldrà esperar que els andorrans de llavors no es deixin ensarronar per cap martingala cuinada en palaus de l’estranger.
Va bé, en dies com avui, reflexionar sobre aquests temes. El curs de història no té res d’innocent i només als incauts els esdeveniments els agafen amb els pixats al ventre.