Coneixeran vostès aquella famosa equació que equipara putes, polítics i periodistes i que ve a significar que, de la terna, són les senyores que es guanyen la vida aguantant bavosos les més honorables. No direm que no. Les relacions entre polítics i periodistes són de natura complexa, mogudes en general per l’interès, la desconfiança i, per què no admetre-ho, un grau de cinisme, d’altra banda saludable. No diré d’amor-odi, perquè de carinyo n’hi sol haver poc, més enllà de casos –infinitesimals– de respecte mudat en afecte.
Generalment, ens dediquem a fer-nos la punyeta. I d’això es tracta, pel que fa a la premsa: tant de bo ho féssim més i millor. El destinatari de crítiques i pulles, com humà que és, es revolta. Normalment castiga no agafant el telèfon del periodista molest, posant-se-li de cul. Fins que la rebequeria es passa, per ambdues parts i, moguts per la mútua necessitat, tot torna a la normalitat.
Ara, però, s’ha implantat un nou esport, iniciat pel senyor aquell de la clenxa taronja que ja compta amb avantatjats seguidors de la classe política de casa nostra, que és assenyalar públicament el periodista. Alguna utilitza amb entusiasme l’eina vermella per subratllar i guixar allò que no li agrada o a regalar elogis (enverinats). Poc higiènic tot plegat. Aquesta actitud, ras i curt, no amaga més que una intenció censora: pensem què passaria si toqués poder i això ho apliqués des d’una posició de govern.
La tasca de la premsa és controlar el poder, no a l’inrevés. I la del ciutadà, contemplar-ho críticament. És un pilar bàsic de la democràcia (i sembla mentida haver-ho de recordar). No aplaudeixin aquestes actituds perquè les practiquin els seus; a la llarga també perdran: pensin en allò de les barbes del veí. Perdrem tots, s’esvairà la poca salut democràtica que ens va quedant.
