Parlo en genèric tot i que motivada per fets desagradables i dolorosos, per dir-ho suaument, que s’han viscut al país darrerament. Es parla molt dels atenuants que penalment poden servir per mitigar la pena a l’hora de condemnar algú per un delicte. Ho entenc perfectament i crec que si el Codi penal ho permet i l’advocat amb els informes pericials són prou convincents, les situacions personals i familiars i de salut mental poden ser aquests atenuants que serveixin perquè la pena no sigui tan punitiva. Sempre que aquests atenuants vagin acompanyats de mesures que incloguin el tractament terapèutic adient i la concepció de la presó no simplement com un espai on apartar i aparcar una persona que ha comès una malifeta, sinó com un espai on treballar amb l’acompanyament necessari la futura reinserció en la societat. Ja sé que això pot semblar molt utòpic i idealista i poseu-li tot el bonisme que vulgueu, però us he dir que, tonta de mi, és el que crec que hauria de ser.
De fet, però, del que volia parlar és dels agreujants i no ja de qui se salta la llei i la convivència sinó de la víctima que viu la situació desagradable i dolorosa que us deia. Perquè tots tenim la nostra història, la nostra situació personal, i la nostra pròpia carrera d’obstacles particular que anem esquivant com bonament podem, sense fer soroll, en la intimitat, en companyia de qui ens estima i ens ajuda una i altra vegada a aixecar-nos i recomençar un cop més. Una companyia que és mútua, oi tant, i que també es posa a prova en cada cop que rebem per com som i la motxilla que portem al damunt... I, és clar, els cops forts no buscats poden accentuar situacions de fragilitat. Disculpeu però ho havia de dir.
