Davant un possible escenari d’un avançament electoral, torna a emergir un clima de bullici polític que no és nou a Andorra. Reunions, contactes, pactes i moviments tàctics reapareixen gairebé de manera automàtica quan s’albira una possible convocatòria a les urnes. Agrupacions que es dissolen, reagrupacions sota noves sigles, divorcis polítics seguits de convivències inesperades o, fins i tot, matrimonis d’interès estrictament electoral. Tot plegat forma part d’una dinàmica que, amb el pas del temps, s’ha anat convertint en gairebé estructural dins del nostre sistema polític.
Aquest escenari pot anar acompanyat de la reaparició d’un debat que feia temps que semblava guardat en un calaix: el de les llistes obertes. Un debat que, en el meu cas, em porta a recordar els meus primers articles publicats ja l’any 2010 al Diari d’Andorra, sota el títol Partitocràcia i llistes obertes, on ja plantejava la necessitat de repensar el sistema electoral a partir de les particularitats i idiosincràsies andorranes.Cal partir d’una premissa bàsica: qualsevol és lliure de formular reflexions i propostes amb la voluntat de col·laborar i de millorar allò que consideri escaient. No obstant això, no deixa de ser una realitat que, en última instància, la finalitat d’aquest debat és disposar de possibilitats reals d’assolir el poder o la governabilitat. Aquesta constatació no invalida el debat, però sí que obliga a contextualitzar-lo.
Per tant, si s’obre la discussió sobre les llistes obertes, caldria evitar que quedés reduïda a una simple eina instrumental al servei de càlculs electorals. El debat hauria d’anar més enllà i esdevenir una reflexió profunda i global sobre la qualitat democràtica del sistema, la seva vigència i la seva capacitat real de representació.Andorra presenta una particularitat evident: el sistema de partits no pot considerar-se plenament consolidat. El personalisme –la figura de la persona per damunt del projecte– continua tenint un pes determinant, malgrat l’evolució institucional i el creixement del país. Les mutacions i aliances variables al llarg del temps en són una mostra clara, i aquesta realitat no pot ser ignorada a l’hora d’analitzar qualsevol reforma del sistema electoral.
D’altra banda, si es vol posar sobre la taula la possibilitat d’introduir llistes obertes, cal fer-ho amb una visió global del sistema. És a dir, caldria reflexionar si aquest model s’hauria d’aplicar al conjunt del sistema –llista nacional i llistes parroquials– o només a una part. I aquí apareix un altre element clau: la vigència real del sistema parroquial tal com va ser concebut. El model parroquial tenia com a finalitat garantir un equilibri entre població i territori. No obstant això, amb el pas dels anys, aquest equilibri s’ha anat diluint. L’augment demogràfic, els canvis en el cens electoral, la mobilitat residencial i, especialment, la problemàtica de l’habitatge han desconnectat, en molts casos, la relació entre població i territori. La parròquia ja no és necessàriament un espai d’arrelament estable, sinó sovint un lloc de residència circumstancial.
Malgrat aquesta realitat social, des del punt de vista de la governabilitat, la lògica electoral a les eleccions generals continua girant entorn del control parroquial. Els partits que volen concórrer amb opcions reals de govern saben que el triomf a les parròquies és clau per assolir una possible victòria. Sense guanyar parròquies, la capacitat de formar govern esdevé directament inviable. I davant d’aquesta evidència, el criteri que s’imposa és estrictament aritmètic: sumar parròquies per construir majories suficients per governar. Tot plegat sense afrontar de manera decidida un dels problemes estructurals més greus del sistema democràtic andorrà: la manca creixent de participació ciutadana a les eleccions.
Aquest fenomen és especialment visible a la capital, on en les darreres eleccions comunals va votar menys de la meitat del cens electoral. Això implica que governs amb majoria representen, en realitat, una part molt reduïda dels ciutadans amb dret a vot, i encara una fracció menor del conjunt de la població. Ens trobem, així, davant d’una legitimitat plenament legal, però cada vegada més fràgil des del punt de vista social. Podem continuar funcionant així durant anys, però no hauríem de perdre de vista que la democràcia no se sustenta només en regulacions legals, sinó també –i sobretot– en la implicació i la confiança de la ciutadania. Sense participació, sense creença col·lectiva en el sistema, l’essència de la democràcia es va erosionant lentament.
Per això, més enllà de pactes, estratègies i càlculs electorals, el debat de fons hauria de centrar-se en com revitalitzar la implicació ciutadana. Les llistes obertes poden ser una eina interessant, però no constitueixen, per si soles, una solució màgica. El repte real és recuperar la confiança dels ciutadans en el sistema democràtic i fer-los sentir part activa de la presa de decisions col·lectives. I aquesta tasca no hauria de ser una opció , sinó una necessitat amb responsabilitat compartida que interpel·la institucions, partits polítics i societat en el seu conjunt.
