Dues escenes recents que no fan més que corroborar la situació en què ens trobem des de fa temps pel que fa a l’ús del telèfon mòbil i que constaten que, lluny de millorar, s’agreuja. Centre d’Andorra la Vella, mitja tarda, dos joves (noi i noia) estan per terra, ell de cara amunt i la noia asseguda a sobre les seves parts més nobles. Els dos mirant el mòbil. Ni el fregament corporal de la zona més íntima evita que mantinguin l’atenció en l’aparell electrònic. Al final, com que estan davant d’un hotel, la recepcionista surt i els fa fora. Es posen drets, però continuen mirant el mòbil. Ell es distreu una estona, li intenta fer un petó però ella l’evita i segueix atenent l’etern protagonista de les nostres vides: el telèfon.
Segona escena. Espai exterior d’una coneguda església romànica d’Escaldes-Engordany. Hi ha instal·lada una estructura que serveix per fer fotografies amb temporitzador, cosa que permet sortir a tot el grup amb l’edifici de fons en una mateixa instantània. Podríem dir que un 90% dels turistes que s’acosten a l’església dirigeixen la seva primera atenció cap a aquest artefacte. No es miren primer ni el campanar, ni la nau central, ni el porxo, sinó l’aparell per fer selfies. Tots igual, com una ovella al ramat.
Tots ens hem acostumat a comportaments com aquests avui en dia, precisament perquè els protagonitzem nosaltres mateixos, però em pregunto què pensarien les persones que van construir aquesta església al segle XII si veiessin per un forat la nostra manera de fer actual. Naturalment, d’entrada no ho entendrien, i suposo que de sortida arribarien a la conclusió que el temps que van viure ja era l’encertat, malgrat la duresa de l’Andorra de l’època.
Anava a escriure que aquesta és ara la nostra manera de comunicar-nos, però no estem davant d’un element de comunicació, sinó més aviat davant d’una eina per matar el temps que crea addicció, i per això en depenem com qualsevol ionqui a la seva droga. La major part dels missatges que enviem per l’aplicació que sigui són totalment prescindibles, no aporten res. De fet, són continguts que creem com a excusa per poder estar enganxats al telèfon, un fet que provoca multitud de malentesos perquè una comunicació interpersonal sense el to de veu o l’expressió corporal mai és el mateix.
Així les coses, tot aquest temps que destinem a estar pendents del telèfon, ja sigui per jugar, escriure en xats o a les xarxes socials, és temps perdut i llençat a la paperera que mai més podrem recuperar. Estem abocant el temps de la nostra preuada existència en un aparell artificial que ens dona estímuls per retenir la nostra atenció que no ens aporta res tan satisfactori com allò que ens pot donar el contacte directe amb la naturalesa, els animals o les persones. I el pitjor de tot és que ho sabem, però ho continuem fent. Per què? Perquè hi estem enganxats.
I no te’n pots sortir, perquè tal com està muntat el sistema professional i personal fa molt fred fora d’aquest circuit virtual. A la majoria de feines t’ho demanen, no pots dir que no, i el teu entorn familiar o d’amistats, també. Alguns privilegiats tenen la sort de no ser-hi, i els felicito, però molts voldrien i no poden. No és que estigui en contra de la tecnologia, al contrari, em sembla una eina interessant, el que passa és que l’home és incapaç de fer-ne un bon ús, i aquest és el problema. Em fa gràcia perquè sovint es parla d’això només referit als adolescents, com si els adults ho tinguessin controlat. Doncs no, els adults no ho tenen controlat, ni de bon tros.
Quina és la solució? Complicat, perquè la naturalesa humana és com és i el món virtual va a més amb la intel·ligència artificial. Em deien l’altre dia que els joves valoren més l’atractiu d’un vídeo que no pas que sigui real. Doncs anem enrere, com els crancs, perquè si les noves generacions no prioritzen la realitat, aleshores ens espera un món en què algunes pel·lícules de ciència-ficció deixaran de ser-ho i ja no sabrem què és real i què no. Espero que ja no hi sigui per veure-ho.