Vivim en una societat amb molts aspectes favorables, però hi ha una lliçó que encara tenim pendent d’aprendre, i d’altres cultures –com l’americana– ens en porten avantatge: la gestió del fracàs. Aquí sovint assenyalem les persones abans d’escoltar-les, qüestionant si estan prou preparades o si saben prou… sense ni tan sols donar-los l’oportunitat d’actuar. Tenim por a allò desconegut, a la incertesa, i en definitiva a tot allò que és innovador i disruptiu. Aquesta mentalitat ens encadena a la desconfiança i ens condemna a viure amb escassetat i desconnexió, quedant ancorats a estructures antigues i models obsolets.
Actuar, crear, desenvolupar… és sentir-se viu. És agafar el timó de la pròpia vida i dirigir-la. Recordo que, de petit, especialment a l’entorn escolar, sovint em feien creure que no era suficient. Per ells, el camí correcte era un altre, encara que la meva resposta fos igual o millor que la comuna. El simple fet d’arribar-hi per una ruta diferent semblava invalidar-la. Amb els anys he après a qüestionar d’on venen els judicis i quina intenció amaguen. Perquè, saps què? La majoria de vegades, qui crea, qui construeix, no jutja. Respecta el procés dels altres, perquè coneix l’esforç que suposa.
Fa poc vaig llegir un text que encara em ressona: “Cap esportista ridiculitzarà algú per començar al gimnàs. Cap empresari es riurà de qui vol muntar el seu negoci. Cap artista jutjarà qui comença a crear. Perquè qui coneix l’esforç, el camí i el risc, respecta qui també s’hi posa.” Em va impactar perquè és tan cert com senzill. Només jutja qui mai no ha fet el pas.
Crear ens connecta amb qui som i amb el nostre propòsit. Potser quan comencem no sentim tanta gent al costat com quan seguíem el corrent, però sí que trobarem les persones adequades, aquelles que també caminen. Potser el resultat no serà exactament el que havíem planificat, potser millor o pitjor… però, fent camí, sempre estarem més a prop del nostre objectiu que si ens quedem quiets.
He après que, quan algú em jutja, gairebé sempre ve d’algú que no em coneix, que no sap on vull anar i que, en el fons, no té les millors intencions. Fins i tot hi ha qui intenta frenar-te perquè et veu com una amenaça. I, paradoxalment, això és un bon senyal: vol dir que estàs avançant.
Per actuar més enllà del fracàs cal silenciar el soroll extern i preguntar-nos: la direcció que he pres és la que jo vull? Durant anys vaig ser molt dur amb mi mateix. Quan les coses no sortien bé, el meu grau d’autoexigència era tan alt que em limitava encara més, fent-me viure el fracàs d’una manera poc saludable. Avui veig que aquells “errors” m’han dut fins aquí. Soc on voldria ser? Sincerament, encara no del tot. Però començo a veure les peces del meu trencaclosques encaixant i, el més important, la meva vida té la direcció que desitjo. Ara sí que estic aprenent a gaudir del procés.
Els moments que més desconnectat m’he sentit de mi mateix han estat quan la por al fracàs m’ha deixat paralitzat pel que diran. Però des de fa temps em repeteixo: camina, pas a pas, tens molt per aportar. I això val també per a tu: tothom té potencial, la diferència és qui decideix fer-lo brillar.
Acompanyant persones he vist com escoltem massa les veus dels altres abans d’escoltar la nostra. El perfeccionisme és només una excusa per posposar allò que desitgem fer. Hi haurà mai algú o alguna cosa perfectes? Res és perfecte, però fent camí, millorem i evolucionem.
Atrevim-nos més, en totes les àrees de la vida. Algunes vegades ho aconseguirem, d’altres quedarem pel camí. Però sempre ens penedirem més del que no vam fer que no pas d’haver-ho intentat. Perquè cada pas endavant, encara que petit, és una victòria
Sobre la por. I si surt bé? Us imagineu com us sentireu? I si, al final, descobriu que era just el pas que desitjàveu?