El dolor no es pot compartir. És íntim, pregon, punyent. T’aferra i no et deixa anar. T’hi acostumes i li permets que t’acompanyi i quan creus que ja no hi és reapareix de cop sense avisar per recordar-te que ets humà i que tot el que és humà t’afecta. Hi ha persones que són més expressives i el manifesten. Ploren, xisclen, es tensen, insulten, acusen, agredeixen. N’hi ha que no ho són. Com si fossin de pedra picada. Tothom que sent com l’arbre del dolor s’arrela en el seu interior i xucla tot el que el nodreix per créixer, sigui ràbia, rancor, impietat, orgull –continua tu mateix, amable lector–, és capaç de reconèixer-se per la buidor insondable d’una mirada perduda, d’una frase inacabada, d’un somriure forçat. Una abraçada no serveix per compartir el dolor dels altres, només es comparteix la manifestació més superficial, la més exterior, la que tothom és capaç de compartir pels altres i la que cadascú és capaç de deixar que els altres comparteixin. I cal continuar, lleuger d’equipatge o carregat amb una motxilla sense fons, amb el tòpic que vulguis, perquè la biologia així ho mana. És inevitable. Aleshores és quan has d’escollir, perquè viure és escollir. Matar no és escollir. Morir no sé què és. Vius, i què fas? No amb aquell dolor que mai voldràs compartir amb ningú. No, què fas per continuar vivint, perquè els altres puguin continuar vivint, perquè tothom pugui viure. Què fas? Escollir vol dir decidir. Quan era petit vaig decidir i primer vaig conèixer la ràbia que el dolor. No crec que sigui estrany. Segon any d’escolarització. En una fila, el del darrere em va tocar l’esquena. Em vaig girar i li vaig clavar un cop de puny al mig del rostre que el va deixar estès. Era l’hora del pati i en aquesta acadèmia on m’havien entaforat sortíem a un jardinet que hi havia a la vora. Havia plogut. Els tolls semblaven bassals i el rectangle de sorra pels més petits, una piscina. Allí el vaig deixar. No recordo res més. He oblidat el dolor a la mà, la sang al seu nas, el càstig, els comentaris, l’esbronc familiar, les cagarrines i la vergonya. Tampoc recordo els motius de la meva acció. Estava fora de mi. Havia deixat de ser humà. Evidentment les paraules són molt posteriors als actes. Vaig tenir sort i algú es va encarregar que no perdés mai de vista què havia fet i em van deixar el temps suficient perquè pogués raonar què havia passat i què m’havia passat. No va caler que ningú em portés pel mal camí. Jo solet, com a conseqüència de ves a saber quina decepció infantil, vaig voler deixar ben clar que podia venjar-me en la primera víctima que trobés. Potser la urbanitat ens ho fa oblidar, però tothom sap que tothom pot ser víctima, la víctima, perquè fer mal no costa gens. Dir el contrari és bonisme o reduccionisme repetitiu. Tan bonisme i tan repetitiu com els que omplen les xarxes que es diuen socials de gestos d’heroisme perquè porten aigua als llavis de qui s’ha espantat. Els herois no es fan propaganda, ni cedeixen als cants de sirena del capitalisme salvatge i absolut que ens regeix. Un heroi és qui després de tot el mal és capaç de construir un pont, saltar un mur o escombrar una frontera.
