Atrevir-se a dir que sí

Com menys t’ho esperes, la vida t’ofereix oportunitats d’allò més sorprenents. Si un està receptiu i disposat a jugar-se-la, s’enceta un camí ple d’aventures i experiències noves i enriquidores que ens posaran a prova. Això en qualsevol àmbit de la vida, però especialment en el professional. 

Mesos enrere, el meu amic i company Alfons Casal va oferir-me anar-me’n amb ell a Madrid perquè havíem estat seleccionats per treballar en un espectacle teatral. Però no un espectacle qualsevol, no! Prostitución –el títol ja té tela...–, la nova creació del guanyador del Premio Nacional de Teatro, el titànic Andrés Lima. I amb un repartiment integrat per les sensacionals actrius Nathalie Poza, Carolina Yuste i Carmen Machi. Aleshores penso que li vaig dir que sí per inèrcia i sense pensar gaire en el que això suposava... a mesura que es va anar acostant la data de marxar em vaig fer caca al damunt. Les pors i les inseguretats afloraven per cada porus de la meva pell: “Què se m’hi ha perdut a mi, a Madrid?” “Vols dir que jo estic preparat per a una cosa així?” No sé si hi estava preparat o no, però la qüestió és que ja no podia –i suposo que no volia– fer marxa enrere. Doncs apa! Cap a Madrid!

No cal dir que la ciutat és una meravella, i que la seva oferta cultural i d’oci és envejable. Una de les coses que més m’ha sorprès ha estat l’amabilitat de la gent –potser és un tòpic, però així ho he viscut jo–. De seguida ens vam sentir acollits i integrats en un grup de treball amb una trajectòria professional admirable. Des del minut 1 vam entendre que no havíem vingut a jugar. Això és primera divisió i calia donar el millor de nosaltres. Encara més sabent que veníem en representació de l’Escena Nacional d’Andorra. I així ho vam fer! Amb més o menys encert, ens hi hem implicat tant com hem pogut. Tant que fins i tot... bé, ja ho veureu en directe quan l’espectacle visiti el nostre país aquest any.

Això ja s’acaba. Aquests dos mesos de feina ens han passat volant! La veritat és que tampoc hem tingut massa temps per fer res més que assajar i treballar. Però ens n’emportem una grandíssima experiència. Demà divendres estrenem i ens morim de ganes de veure com reaccionarà el públic al muntatge i, sobretot, a la temàtica. I en aquests moments només em queden paraules d’agraïment a tots i cadascun dels membres de l’equip, a totes aquelles persones que hi han participat directament o indirectament per confiar en mi i en la meva feina, i a la meva parella per la seva paciència. Bé, a tothom menys als fills de p... que em van robar el mòbil! Però vaja, això també deu formar part de l’aventura que suposa atrevir-se a dir que sí.