És entranyable comprovar com alguns no només s’escandalitzen sinó que fins i tot se sorprenen perquè Espanya, ecs, Espanya, pretén que Andorra assumeixi l’atur dels treballadors espanyols que un dia, ves, tornen al seu país. On vas a parar! A casa, digueu-nos llepafils, el que ens sorprèn és que un treballador –espanyol o no– que es queda sense feina en aquest país nostre pot com a molt aspirar a una prestació que només les belles ànimes s’atrevirien a equiparar a l’atur dels països civilitzats. I tan taxada que dubto que ni vostè, amable lector, ni un servidor arribéssim mai a accedir-hi. Però, ui, Espanya! Ui, Europa! Però no és d’aquestes belles ànimes a qui això de l’atur contributiu els sembla una inquietant, perillosa, revolucionària ocurrència –potser perquè saben que elles, precisament elles, mai no el necessitaran–, de qui volíem parlar avui sinó de la nostra soi disant i desnortada esquerra, que ha passat de puntetes sobre l’atur però en canvi no ha perdut l’oportunitat de retratar de nou la seva desorientació existencial: ara, a compte dels llacets grocs de la Vuelta. Pere López –que ràpid que obliden alguns els talls a la N-145– considera que el Govern no ha mantingut en aquest afer la deguda “neutralitat” i que es va precipitar en no reconèixer via Twitter la independència de Catalunya l’infaust 27-O. És molt pintoresc que davant de la supressió de fet de la legalitat constitucional a part del territori d’un país amic el president del PS, un partit (se suposa que) amb vocació de govern reclami del nostre executiu “neutralitat”. Pintoresc i també temerari, per no dir absolutament impertinent, quan tenim sobre la taula l’acord d’associació. A veure si, de tan neutrals com alguns ens volen, a l’hora de rubricar-lo Madrid s’hi posa de perfil.