Audiovisual a les aules

Algú dels aquí presents va habitualment al cinema? I un cop per setmana? O quants de vosaltres esteu subscrits a alguna de les moltes plataformes de VoD –Video On Demand, o vídeo sota demanda– i consumiu diàriament algun capítol d’una sèrie o accediu al canal d’un youtuber?
Amb aquest interrogatori començo sempre les sessions formatives que imparteixo en diferents centres educatius del país. Com us podeu imaginar, la majoria dels alumnes no van al cinema habitualment, però sí que són consumidors permanents de continguts audiovisuals. Fins i tot de forma inconscient, ja que vivim en l’era de les pantalles i estem bombardejats d’estímuls i missatges diversos: anant a comprar, a les aules, a casa,... És a dir, que tant aquests joves estudiants, com la resta de la societat, som grans espectadors audiovisuals. Però una cosa ben diferent és ser narrador audiovisual. O desenvolupar un esperit crític envers a allò que estem veient i escoltant. 
El propòsit d’aquestes sessions formatives és mostrar quin és el procediment pràctic que cal seguir per desenvolupar un projecte audiovisual. Sigui del tipus que sigui. I ho han de fer en el marc del Concurs RECcrea, una iniciativa genial que neix del departament de Política Lingüística i en el qual col·laborem encantats des de l’Associació Ull Nu. A banda d’obtenir un resultat final més o menys satisfactori –en aquest cas un curtmetratge de màxim 8 minuts– el que és realment interessant és que els joves puguin viure l’experiència de treballar en equip, d’organitzar les seves idees per expressar-les de la millor manera possible, i conèixer de primera mà els conceptes bàsics del llenguatge audiovisual per poder narrar amb imatges. Això, al final, el que els proporciona són eines per poder analitzar a posteriori tot allò que acaben veient. I que en molts casos no són capaços de detectar si és de qualitat o no.
El que vinc a dir, és que seria altament interessant que a Andorra poguéssim desenvolupar un programa de pedagogia audiovisual a les aules. Alguna proposta que anés més enllà d’accions puntuals que acosti als joves a aquest univers i que els servís per formar-se com a persones i com a futurs espectadors. Existeixen països on això ja és una realitat, com per exemple a França. No es tracta de fer res realment innovador, simplement donar resposta a la realitat que ens envolta. Oi que els alumnes estudien música des de ben petits? O arts plàstiques? Doncs perquè no haurien de fer-ho amb els audiovisuals de forma continuada? Tant de bo arribem a poder desenvolupar una proposta com la que acabo de descriure. Somiar és gratis!