El passat mes d’abril, una classe de terminale del Lycée Comte de Foix va marxar cap a Polònia, país fronterer amb l’Estat que pateix l’intent d’invasió per part de Rússia, fet que simbolitza el retorn de la guerra al continent europeu. Polònia és coneguda per haver estat l’escenari de la Solució final, de la qual se’n van desmantellar els últims vestigis ara fa tot just 80 anys. En el transcurs de l’esperança mitjana d’una vida humana, la construcció i el desenvolupament de Polònia han hagut de coexistir amb el pes d’una memòria dolorosa: haver passat de ser l’Estat amb la comunitat jueva més gran d’Europa (10% de tota la població, sabent que en la majoria d’altres estats no superava el 2%) a ser el territori on més jueus van ser exterminats (el 90% de la comunitat).
Vam anar al complex de concentració i de mort més gran i conegut del III Reich: el camp d’Auschwitz-Birkenau. Sis hores de visita ens van deixar corpresos: la immensitat del camp, però sobretot el pes i la gravetat d’un lloc que s’ha quedat glaçat, idèntic a com el van alliberar els soviètics el 27 de gener del 1945, és indescriptible. No detallaré els sentiments de fàstic i de rebuig generats per la industrialització de la mort, visible fins i tot en el fet d’emmagatzemar els cabells dels deportats a fi de fer perruques per a la raça superior. Preferiria evocar un aspecte més desconegut de l’indret. Auschwitz, que va representar l’infern i el cementiri per a milers de persones, ha esdevingut una atracció per al turisme memorial.
Auschwitz és un museu, amb guies i botiga de records. Alhora, és un indret on les víctimes i els seus descendents venen a recollir-se. Forma part del patrimoni mundial de la humanitat. Ha estat un jaciment de recerca per als científics i s’ha tornat, també, un lloc de pelegrinatge per a jueus, sobretot per als escolars originaris d’Israel (o d’instituts subvencionats per l’Estat hebreu arreu del món). Aquests darrers venen amb els seus guies, tot brandant banderes del seu país, entonant càntics i pregàries, i –dixit del guia polonès– només visiten monuments que tinguin a veure amb el judaisme. Podrien trobar-se a Sibèria o al fons de l’Equador, l’experiència dels joves hauria estat la mateixa.
Acabaré amb una petita paradoxa: Auschwitz certament va ser un dels camps més mortífers del nazisme, i per això ara atrau tota mena de visitants (més de dos milions l’any), però la Shoah no només és Auschwitz, i no tots els rastres del genocidi reben el mateix tracte, malgrat haver estat elements essencials de l’exterminació. Al mig de Cracòvia, els edificis del gueto on van ser obligats a malviure més de 15.000 jueus (amb gairebé cap supervivent), encara estan habitats: és, quasi, un barri normal. El complex de Chełmno –el primer centre únicament destinat a l’exterminació, a l’assassinat, ja que no hi havia ni selecció ni comandos de treball– rep menys de 50.000 visitants cada any, i és, per als no iniciats, relativament desconegut. El camp de treball de Płaszów  –construcció que és visible a La llista de Schindler– s’ha convertit actualment en un lloc híbrid: entre la verdor de l’herba rasa, s’alcen tombes jueves anònimes, i algun senyal commemoratiu. Els habitants d’una ciutat viva i dinàmica com Cracòvia, allà on fa vuitanta anys hi havia barracons i jueus famèlics, hi passegen la mascota o hi fan fúting.
Per a més informació sobre aquest viatge, els convidem a visitar l’exposició Sur les traces de la Shoah al Lycée Comte de Foix.