Austràlia

Ha començat el 2020. Hem menjat, begut i celebrat tot el que ha calgut aquests dies festius. Ara cal tornar a la normalitat i continuar treballant, perquè la realitat no fa vacances. Cal encendre la televisió, obrir les xarxes socials i començar el cercle una altra vegada. I en aquest cercle ens trobem en aquests dies amb la que segurament serà una de les primeres imatges que apareixeran en el resum d’aquest any que acaba de començar i que veurem a finals de desembre: els incendis a Austràlia.

El país dels cangurs es crema, i de quina manera. Segons sembla, aquests incendis obeeixen a alguna cosa que ja coneixem gairebé tots i que està instal·lat a l’imaginari col·lectiu des de fa temps: el canvi climàtic. Dic gairebé tots, perquè sembla que tothom ho té clar menys els polítics, que continuen posposant la data per reduir els nivells d’emissió del que sigui que estan emetent. I encara que el debat cada vegada està més estès, segueixo pensant que en tot aquest problema no hi ha marxa enrere. Els que llegeixen aquesta columna ja sabran que no em caracteritzo per ser una persona optimista, però intentem fer un exercici de realisme...

Austràlia es crema per la sequera provocada per les temperatures, que no paren de pujar. Cada vegada plou menys i quan succeeix, són cada vegada més comuns les inundacions i els desastres naturals. La contaminació de l’aire és cada vegada major. I què fan els governs? Absolutament res. Més ben dit, sí que fan: ens endossen la responsabilitat a nosaltres, les persones comuns.

Hem de reciclar, mentre que les empreses ho continuen embolicant tot amb plàstic. Hem de cuidar l’aigua mentre la indústria càrnia consumeix 15.000 litres d’aigua per cada quilo de carn que produeix. Hem de cuidar l’electricitat mentre els aparells electrònics porten incorporats cada vegada més llums. I al mig de tot això hi ha la gent, que es baralla a internet per defensar l’estil vegà per així no gastar tants recursos, quan en realitat és aquesta mateixa baralla virtual la que els consumeix.

Algú s’ha parat a pensar en la quantitat d’energia que necessiten els milers de servidors que utilitzen Facebook o Twitter perquè nosaltres discutim? O quants fan falta perquè puguem gaudir a YouTube de l’últim vídeo d’un gatet jugant?

Aquest model –i nosaltres en ell– té data de caducitat perquè als que tenen la paella pel mànec no els importa i es preocupen més per anestesiar-nos amb discussions supèrflues utilitzant la Greta de torn o inundant els nostres ja fràgils cervells amb fake news, que per descomptat, no dubtem ni un moment a consumir.

Tant de bo el canvi climàtic depengués de la suma de totes les nostres accions individuals. La realitat, em fa la sensació, se’ns escapa de les mans a salts agegantats... com els dels cangurs.