Fa un parell de mesos vaig parlar de Caliente, llibre de memòries literàries de Luna Miguel. Allà es definia com les memòries ha estat un gènere freqüentat sovint per escriptores. També per escriptors, és clar. Però diguem que més enllà de les memòries, l’autobiografia és un gènere en plena recuperació i on les escriptores han fet i fan un treball intens de configuració i de reconfiguració de la seva experiència. L’autobiografia, crec, va més enllà de l’autoficció, modalitat que ja fa més d’una dècada, i fins i tot dues si ho estirem, que domina la novel·lística internacional.
Aquest mes m’acut al cap l’obra de Cristina Morales Últimas tardes con Teresa de Jesús. Cristina Morales va néixer el 1985 a Granada. A la seva novel·la ens explica l’escriptura del Libro de la vida de Teresa de Jesús, escrit el 1562, durant la seva estada a casa d’una aristòcrata de Toledo amiga seva, Luisa de la Cerda. El de Morales és un Libro de la vida alternatiu, on Teresa de Jesús biografia els dubtes de l’encàrrec del seu confessor, els problemes ocasionats per les visions, la seva infantesa amb pare i mare, on s’enfronta a la seva internalització del poder, contra pares, ordres i la mesquinesa involuntària de patrocinadors. Però què duu una escriptora del vuitanta-cinc a narrar una escriptora del segle XVI?
Hi ha a Teresa de Jesús un exercici amb només el precedent de les Confessions d’Agustí d’Hipona. Aquest darrer exemplifica amb la seva vida pecadora la conversió. Però aquest no és en exclusiva l’objectiu de Teresa. Aquest és més similar al d’Hildegarda de Bingen, mística medieval del segle XII, que relata en obres successives les desventures de les seves fundacions, dels seus camins independents i en companyia i, sobretot, de les seves visions. A La mirada interior, Victoria Cirlot i Blanca Garí ens parlen d’elles, i també d’altres místiques i filòsofes del cristianisme medieval i visionari. I una característica que les uneix és la de l’autobiografia (en aquest cas se’ns parla també d’hagiografies) com a canal d’expressió de l’experiència d’amor i desig de Déu i que Cirlot i Garí consideren com un amor absolut a l’Altre.
Així existeix una línia que uneix en el temps totes aquestes expressions i que roman com un assumpte digne de l’atenció de joves escriptores i escriptors. És l’experiència pròpia, és la visió i el mode en com s’ha arribat a ella, és el coneixement intern del camí espiritual cap a una realitat superior, però també són les fractures polítiques –recordin allò que el personal és polític– que la realitat imposa, els rols de classe i de gènere basats en l’explotació, el qüestionament de l’autoritat, la transcendència del desig de voler esdevenir, la por interioritzada a reconèixer el propi desig d’ésser, les aliances, els mestres i els perseguidors. Tot això és a l’obra de Cristina Morales i tot això ho reconeixerem en les autobiografies que cada vegada més ajuden ben d’hora a ordenar els microcosmos d’autores i autors, i de passada els dels qui les llegim.