Ja ho dèiem: si parlem d’autocaravanistes, és important distingir els professionals –amb milers de quilòmetres a les esquenes i quitrà del paviment a les venes– dels passerells candorosos que, mitjançant el lloguer, es llancen de cap a l’aventura amb tota la inconsciència del món. Aquests últims, ànimes de càntir, són tan innocents que, comparats amb Bambi, el tendre cervató de la Disney és un fill de puta sense ànima líder d’una secta satànica caníbal.
La cosa comença en el precís instant de signar el contracte d’arrendament. Com que és impossible, el llogater, o sigui tu, no s’ha llegit en detall els 175 folis que contenen totes les clàusules que regulen l’intercanvi comercial, redactades, faltaria, en un llenguatge tan críptic i jeroglífic que ni els traductors de la Bíblia en arameu s’hi aclareixen. Entre els milers d’epígrafs cal destacar la fiança milionària que et retenen a crèdit, i que si mai va a parar a les butxaques del propietari, perquè has tingut un cop, provocarà que tota la teva descendència es quedi sense vedella i universitat durant quatre generacions. Superats els tràmits inicials, et presentes a recollir el vehicle el mateix dia en què començaràs a fer-lo anar, però no t’has mirat abans els mil vídeos de YouTube amb les instruccions d’ús. Tot plegat, evidentment, comporta que la introducció te la faci el treballador més pringat de l’empresa, que ventila en cinc minuts i et deixa plantat a davant d’una màquina de matar motoritzada de set metres de llarg i tres tones i mitja de pes. A partir d’aquí, és clar, la tragèdia és inevitable: no tens ni punyetera idea de com buidar les aigües brutes i omplir el dipòsit de la neta; t’adones que el lavabo en qüestió no es neteja solet, i que has de fer-ho tu –periòdicament–, quan la merda i el pixum brollen descontrolats, es vessen per tot arreu i perfumen l’interior fins al dia del Judici Final; i descobreixes que el Maps que tan útil resulta en el dia a dia ara ja no ho és –ho fas just després de quedar atrapat en un caminet de muntanya, amb dues rodes penjant, mentre esperes que vingui a rescatar-te l’exèrcit i Protecció Civil de les Fades del Bosc.
 Malgrat tot, i per catastròfica que hagi estat la vivència, res no la farà prou negativa com per treure’t les ganes de reincidir-hi l’estiu següent. Aquest, vulguis que no, ja has pagat la inexperiència, però t’ha servit per colrar-te en mil batalles que faran que la propera vegada tot vagi com la seda. En tot això penses a mesura que t’atanses al punt de sortida i el tub d’escapament –l’has trinxat en una maniobra desafortunada– i l’antena de televisió –ídem, en un túnel massa baix– penjant d’un cable, marquen un alegre ritme. Clac, pum, clac, pum.