L’autocràcia política ­–nom que deriva del grec autokratôr i que vol dir, literalment, ‘autogovernant’ o ‘el governant de si mateix’–  fa referència, en termes més generals i menys literals, a una forma de govern exercit per una sola persona. 

Els governs personalistes, en alguns casos, també es relacionen amb governs autocràtics quan només es veu la imatge de la dita persona o bé quan es parla del país que governa i la paraula que ve més ràpid a la ment és el nom d’aquesta persona. Tristament queden països al món on encara existeix aquesta forma de govern, amb actituds dels seus líders que estan molt properes al despotisme i als populismes moderns. Segons el meu punt de vista, el nostre petit gran país pot estar patint, recentment, alguna d’aquestes variants. Deixo a criteri del lector quina podria ser...  
Només cal fer memòria. Des de fa cinc anys, Andorra té un Govern bastit sobre una còmoda majoria i sobre moltes promeses que avui dia encara es troben al calaix. Un Govern amb limitades ganes de raonar amb l’oposició i amb molta fal·lera per acusar la resta de forces polítiques d’allò que no han sabut fer ells mateixos. Un Govern que titlla d’antieuropeu un partit, el liberal, que està inscrit en organismes europeus polítics i internacionals, des de fa més de vint anys. ¿A on està inscrit Demòcrates per Andorra? Ah, sí.. al registre d’associacions del Principat d’Andorra.
L’atmosfera que es respira ara a Andorra, avui dia, sota aquesta boira ataronjada és força preocupant. En alguns moments, massa sovint, sembla que el poder executiu ha abduït bona part del legislatiu; la seva part és clar, la demòcrata. I a l’altra part, a l’oposició, també votada pels ciutadans, senzillament no se l’escolta. Deu ser que no cal escoltar-la, els que manen tenen majoria...
Els governants d’aquest país demostren ben poca consideració per les joves promeses nacionals o per la gent ben preparada des de fa anys, quan es tracta d’aspirar a un lloc de treball públic o a un ascens de càrrec. El resultat es demostra pervers i, com era d’esperar, en alguns, molts, casos la contractació pública, que hauria de passar per concurs públic, es realitza de manera directa... El que popularment es coneix com a contractació digital.
Tota forma de poder autocràtic té una marca, una manera de fer pròpia, una personalitat definida i establerta per aquell que la lidera. I aquesta és la peça que completa el trencaclosques. El líder i la seva personalitat, la seva empremta poc o gens discutida per l’entorn.
De tota aquesta reflexió se’n deriva una teoria: el que ens ofereix aquest Govern actual és la gestió tecnocràtica d’un objectiu autocràtic. Això és, administrar el país com si fos una empresa privada, oblidant de vegades que els diners que tenen en joc són els diners de tots els ciutadans d’Andorra, els diners públics.
Complicat, sí senyor... Si la tecnocràcia és la forma de govern en la qual els dirigents exerceixen el seu poder només en bondat de la seva preparació tècnica i l’autocràcia, com ja hem dit al principi, l’art de l’autogovern, de governar-se a si mateix... la suma d’aquests dos conceptes ens dóna com a resultat el Govern demòcrata, el que guia els destins del país... Déu nos guard, doncs.