Del “delanterazo” Manu Nieto al jugador de l’Eldense de Primera RFEF. De parlar d’opcions de play-off d’ascens, a valorar la plantilla amb alguns futbolistes sense gaire experiència en la categoria. De les dues victòries consecutives, on tot era de color de rosa, a malparlar dels jugadors. Es van fer volar coloms abans d’hora. A alguns també els ha faltat autocrítica i d’altres no saben que això és la segona divisió espanyola de futbol, és a dir, la que està just per sota de la primera. Calma. Que ningú es torni boig. El club és el que és, l’equip és el que és i l’entorn de l’entitat, si és que existeix, també és el que és. En aquesta categoria de plata hi ha bons entrenadors, alguns amb més experiència que altres, i també futbolistes de molta qualitat que tenen passat a Primera RFEF. A part, naturalment, dels gats vells, que no s’ha de menysprear ningú. Que l’FC Andorra juga un estil de joc ben particular és un fet, però això no és garantia de res. Amb tants analistes als equips tècnics tothom té estudiat el rival. Tot és més professional. Jugadors i entrenadors. Els grans protagonistes de tot plegat, tant en la prosperitat com en l’adversitat, són els futbolistes. Durant l’estiu destaca la feina del director tècnic i de l’entrenador, que dissenyen el projecte per després donar el protagonisme als actors. Si qui ve no respon a les expectatives, ja se sap qui és el culpable. La feina del jefe ha de ser treure el màxim suc dels jugadors que té i cuidar-los al màxim per evitar una rebel·lió dels animals. Entenem que a Sarabia li van posar a la seva disposició el que va voler i el que el pressupost li va permetre. Objectius realistes i no pensar que l’FC Andorra és favorit a tot pel propietari que té, el tècnic que té i l’estil de joc que practica. Humilitat i autocrítica. La victòria té molts pares, la derrota és òrfena.
