L’altre dia un amable lector va tenir el detall de catalanitzar-me nom i cognom. Els estalvio el resultat, però a casa vam riure molt. Encara no tinc del tot clar si pretenia escarnir-me o, al contrari, il·luminar-me, fer-me veure com de millor sonen les coses, on vas a parar, dites a la catalana manera. Però gràcies de totes formes. En altres ocasions han tingut l’ocurrència de deixar-me la noteta en castellà, suposo que per impressionar. No és la primera ni serà –sospito– l’última vegada, i no deixa de tenir certa coherència amb aquesta obsessió freudiana que alguns tenen pels antropònims: potser recordin l’artefacte aquell que catalanitzava llinatges i que va tenir fa uns anys el seu quartet d’hora de glòria. I no oblidem els pioners, amb lloc destacadíssim per a Mikimoto, Miquel Calzada fins que va veure la llum i va canviar la z, tant o més espanyola que la ñ, per la molt més pacífica i democràtica ç. No hi ha color. Més a la vora ens queda Jordi Galves, columnista d’El Nacional –naturalment!– i el mateix que fa uns dies descrivia Cornellà com “una terra fortament castellanitzada [sic], colonitzada [sic], assimilada [sic] en bona part a l’Espanya i olé”. Doncs bé, a principis dels 90 el nostre Galves es va endur el Sant Miquel d’Engolasters amb un interessant opuscle que es deia 10 escriptors i Andorra. Si el busquen, teclegin bé, perquè el 1991 Galves encara es deia Gálvez. Però li devia sonar massa assimilat. Poc català. Ell no ha tingut, en fi, els escrúpols dels Sànchez, Hernàndez i Fernàndez que creuen que n’hi ha prou a canviar l’orientació de l’accent –o treure’l, en el cas dels Garcia– perquè quedi clar que ells no formen part dels colons sinó dels pobres colonitzats. Perquè després parlin d’autoodi. Seguim.
