Els que tenim una edat som conscients que vam néixer en un altre món. Temps en els quals si volies aprendre alguna cosa, començaves com a becari. El meu avi em diria que, bastant temps enrere, li deien aprenent. El passerell, vaja. El més interessant és que abans la gent agraïa que existís aquesta figura, peça fonamental en l’engranatge dels oficis, sobretot.
El mestre necessitava un ajudant que el rellevés de les tasques menors i el seu pupil aprendria la importància del sacrifici, el treball dur i altres valors, tots ells de vital transcendència no només en la feina sinó en la vida mateixa.
Però eren altres èpoques. Avui tot és líquid, començant per la nostra societat i acabant per la nostra moral. Com ja han de saber, els termes modernitat líquida i societat líquida, entre altres, els va encunyar el sociòleg i filòsof Zygmunt Bauman, que els defineix com “l’actual moment de la història en el qual les realitats sòlides dels nostres avis, com la feina i el matrimoni per a tota la vida, s’han esvaït”.
Segons Bauman, hi ha la “devastació emocional i mental de molts joves que entren ara al mercat de treball i senten que no són benvinguts, que no poden afegir res al benestar de la societat sinó que són una càrrega”. Ja no serveixen ni per a passerells.
I com que la vida està plena d’ironies, la mateixa setmana d’aquest mes de gener que se n’està anant en el qual el senyor Bauman ens abandonava als 91 anys d’edat, el Periódico de Catalunya publicava dos articles d’allò més il·lustratius líquidament parlant.
En un ens presentava la bibliotecària Carme Gaseni, que s’ha apuntat a un postgrau de prescripció lectora creat per la Universitat de Barcelona (UB). La veritat és que, ni més ni menys, la susdita s’apunta a un curs per recomanar llibres! La repera!
En l’altre, ens ensenyaven Dellafuente, un granadí, figura del trap espanyol. El personatge en qüestió ens il·luminava amb una màxima, digna del segle XXI: “Vaig provar l’Autotune i em va sorprendre. Jo canto fatal i en provar-ho vaig dir: ‘Sembla que canti bé!’ Sempre he estat un cantant frustrat i el més fàcil per a un cantant frustrat és rapejar. Però l’Autotune em va obrir un ventall de possibilitats.”
L’Autotune és un aparell que fa que Enrique Iglesias i uns quants més que només desafinen sonin com els àngels, fins i tot a la dutxa. I aquest “artista” ens recomanava que “perquè l’Autotune faci l’efecte has de cantar malament, així que he après a cantar malament per sentir-me bé amb l’Autotune”. La rehòstia!
En fi, ara sembla que no és necessari estar una hora escalfant la veu o sacrificant-se a la recerca de la perfecció, la tecnologia ens camufla. I tampoc necessitem pensar per triar un “senyalador” de llibres, la UB surt a la nostra ajuda.
Ara, res costa el que costava abans. Però ja ho sabem, eren altres èpoques.
