La Constitució no assigna explícitament al Parlament la missió d’examinar-les.
Un d’aquests matins escoltava a France Musique l’entrevista que Antoine Pecqueur, periodista especialitzat en política i economia de la cultura, feia al senador Julien Bargeton, que acaba de lliurar a la ministra Rima Abdul Malak un informe per repensar el finançament de la indústria musical.
Aquesta entrevista em va recordar alguns rapports del Parlement que he llegit per motius professionals. Un de tocant al turisme de muntanya (Amoudry) i l’altre relatiu a l’atractivitat de les estacions d’esports d’hivern (Rolland). Aquest darrer député va fer una visita a Andorra en què va reunir-se amb nou persones vinculades al turisme i les estacions d’esquí. El resum de la seva visita es va publicar a l’annex 9 de l’informe.
L’entrevista a Bargeton em va desvetllar una curiositat: en base a quin mandat el Parlament francès fa aquests informes? La resposta està a l’article 24 de la Constitució francesa que, a les missions legislativa i de control del govern, afegeix l’avaluació de les polítiques públiques. Una tasca que la nostra Carta Magna no esmenta explícitament.
Continuant la meva còmoda recerca he trobat un informe del Sénat (rapport Bourdin-juny de 2004) sobre l’avaluació de les polítiques públiques, en la qual ja en el primer paràgraf es reconeix a aquesta comesa l’estatus d’ardente obligation.
L’informe, que pagaria la pena que fos llegit per alguns dels nostres polítics que ambicionen passar a la història, comença pel capítol de conceptes: “L’avaluació d’una política pública té per objecte apreciar l’eficàcia d’aquesta política comparant els seus resultats als objectius assignats i als mitjans aplicats”. L’avaluació és més que un seguiment, va més enllà d’una descripció de mitjans i realitzacions; és un procés que té per ambició apreciar el conjunt de baules de la cadena de l’acció pública i aprehendre els impactes finals d’una política. Massa complicat, massa teòric... Massa francès, em direu. No ho nego. Per començar no és superflu recordar que l’endemà de la II Guerra Mundial, el 1946, el general de Gaulle, influït per les idees de Jean Monnet, crea el Commissariat Général au Plan, una institució i un mètode per pilotar la reconstrucció de França que va perviure fins al 2006: seixanta anys en els quals s’implementaran fins a 11 plans successius.
El 2006 –el mot plan no devia ser considerat políticament correcte– el Comissariat du Plan es va reemplaçar pel Centre d’Anàlisi Estratègica per tornar a canviar de nom en 2013 –France Stratégie– amb missions centrades sobre la prospectiva i l’avaluació de polítiques públiques.
El pla France Relance del 2020, per superar les conseqüències econòmiques i socials de la Covid és el que s’assembla més als antics plans. Reprèn la idea que un pla no és el resultat d’un equip tecnocràtic, sinó un projecte de societat elaborat amb la participació real i informada de persones involucrades provinents de diferents horitzons; Monnet s’enorgullia que més de mil francesos havien participat en l’elaboració del primer pla de la postguerra.
No cal dir que la condició necessària per avaluar les polítiques públiques és que aquestes existeixin prèviament i estiguin planificades estratègicament.
Amb mesures aïllades i pedaços improvisats, ni que sigui per cinc preparats secretaris d’Estat, cadascú pel seu compte o en sessions de brainstorming, l’ardente obligation d’avaluar les polítiques públiques pot esperar lustres. Mentrestant haurem de refugiar-nos en retòriques ad nominem i en la mediocre tafaneria. Com s’ha fet sempre.