Avida Dollars

Allò que a Andorra se n’ha dit el “vet català” en relació amb les restriccions de mobilitat amb Catalunya té un punt d’origen fonamental: la inhibició del Govern espanyol pel que fa a aquest assumpte durant un llarg període. Quan el Govern andorrà, no veient clar que la Generalitat pogués limitar els viatges internacionals, va fer el que havia de fer per aclarir-ho, que és dirigir-se a la cancelleria espanyola, aquesta li va donar una resposta inaudita: “Entenguin-se amb Barcelona”. Amb la qual cosa, sorprenentment, s’elevava de facto el Govern català a interlocutor internacional en un tema de fronteres de l’Estat.

Les converses entre Prat de la Creu i la plaça de Sant Jaume no van arribar a bon port. El Govern català, instat pel d’Andorra, amb la llei a la mà, hauria hagut d’eximir de la prohibició de travessar comarques els viatgers procedents d’Andorra, com fa amb els provinents de tots els estats, i això no ho va fer. I tampoc va admetre que els residents a Catalunya podien travessar comarques per anar a Andorra, com ho admet per als qui les travessen per anar a qualsevol altre país.

Per què Catalunya es va enrocar en aquesta posició impossible? Per inòpia diplomàtica? Perquè dins del Govern català hi ha algú que veu Andorra, no com un Estat, sinó com la quaranta-dosena comarca? Per un ressort econòmic proteccionista? Jo crec que hi va jugar una mica tot, i especialment, a més, per ambdós costats, el proteccionisme, un factor vergonyant que tots dos governs van fer predominar.

Quan aquest tema ja estava molt enrarit, l’endemà de la primera visita del rei d’Espanya (casualitat?), el Govern de l’Estat veí va agafar les regnes que no hauria hagut mai de subrogar: va aclarir (curiosament, en una resposta al gremi de les agències de viatges) allò que ja se sabia la primera vegada que Andorra l’havia interpel·lat sense èxit, és a dir, que la frontera del Regne d’Espanya no està tancada i que, a la recíproca, tampoc no ho està la del Principat d’Andorra, de manera que els viatges internacionals en ambdues direccions són lliures.

De l’episodi, se’n poden extreure algunes lliçons. La primera, aquesta línia d’actuació erràtica del Govern espanyol, que primer envia Andorra a negociar amb Catalunya i que més tard aclareix el que des del primer dia eraobvi, havent contemplat en silenci la picabaralla dels dos països veïns. També s’ha posat al descobert la poca traça diplomàtica dels governants catalans, que no s’han obert a la negociació, amb el ridícul que representa haver de cedir quan Madrid finalment aclareix la qüestió, i amb la gratuïtat incendiària de les paraules del conseller Sàmper quan ja està tot dat i beneït.
I, en el fons, més que qüestions de salut pública, la batussa soterrada de pati de veïns ha tingut per motor i rerefons, per les dues bandes, el proteccionisme econòmic, allò que, aplicat en anagrama a Salvador Dalí, se’n va dir “Avida Dollars”. Això és l’únic clar en tot aquest assumpte.