Els meus avis, els quatre, van morir fa anys. Sempre els recordo. En especial al meu avi patern i també matern (els dos José) i a la meva àvia materna (Manolita). Aquests dies penso molt en ells. Sempre els he enyorat. Amb el primer, puc dir que m’hi vaig criar. Em cordava les vambes perquè no sabia fer-ho, fins que em van comprar les que es cordaven amb velcro. M’explicava batalletes i em feia de mestre tot i tenir pocs estudis. Recordo quan els diumenges es posava el transistor a l’orella per escoltar la jornada futbolera. De jove les va passar magres. Era pastor. No va viure unes etapes tan fàcils com les nostres –de tanta comoditat, per entendre’ns millor–. Va morir després de patir moltíssim, acompanyat de la seva inseparable ampolla d’oxigen. Va fumar molt, i a més era asmàtic! Quan va morir, la vigília de Reis, jo vagament sabia què suposava la mort d’un familiar proper. ¿Quantes vegades he buscat la seva estrella allà a dalt? Vaig tenir la sort de dir-li adeu. De patir el dol. Els pulmons, i també la pròstata, li van dir prou i allà va quedar el seu bastó i el seu transistor, orfe, i sense poder escoltar a l’altra banda el seu net –jo, un altre malalt de l’esport, com ell, però no del mateix equip–. I ara moren els avis, i les àvies. Marxen sols i quan no toca. No van morir quan tenien una vida amb més dificultats. No els ha sorprès una guerra amb bombes ni tampoc la misèria o la fam. Marxen per una cosa minúscula, gairebé insignificant, però amb un poder brutal: un virus que ha agafat tothom amb els pixats al ventre o pensant que al nostre món, ple de comoditats i modernitats, no ens tocaria perquè som lo más. Moren els nostres avis i àvies. Sols. Quina tristesa. Amb tot el que han arribat a fer per nosaltres i com ens van ensenyar el que volia dir estimar amb molt poc.
