Avui serà un gran dia

Puc sentir-ho: m’he despertat amb la sensació que si inaugurava la jornada tractant tothom amb amabilitat, l’univers, que és agraït i bo, em tornaria el favor. A més, esmorzo amb els nens abans de dur-los a l’escola: aquest ritual, acompanyat de la ingesta d’un litre de sang de hipster acabat de passar per l’altar sacrificial, augura que tot anirà sobre rodes.

Hem sortit els tres en cotxe. Al carrer, un avi esperava al pas de vianants i, embriac de bonhomia, he parat per deixar-lo travessar. Una eternitat després, amb cara d’imbècil, tornava a endegar després que el padrí (lluny d’agrair el gest d’alguna manera, o de creuar) m’indiqués de forma enèrgica, amb el braç, que no li toqués les pilotes i que fes via: tots els iaios, ja ho sabeu, duen a dins un agent de circulació i un mestre d’obres. De camí al col·le calia passar pel caixer automàtic. Ens hi hem encaminat i hem baixat tots tres. Teníem un noi a davant, i hem mantingut una distància prudencial amb ell per no destorbar-lo. El paio ha començat a donar senyals d’atabalament: li faltaven dits, i coordinació psicomotriu, per pitjar tots els botons. No donava a l’abast, i segur que ha acabat amb una contractura cervical: en el minut que ens hi hem estat ha girat el cap un milió de vegades mirant d’esbrinar la nostra posició. Un cop ha enllestit, resistint-se a marxar, ha premut tantes vegades la tecla vermella del caixer, en un intent de cancel·lar tots els processos en curs, tots els processos en curs a tot el món, i tots els processos al llarg de la història de la humanitat, que l’ha deixat inservible. A continuació, hem realitzat les nostres gestions, els nens han jugat una mica amb el teclat del caixer i, com de costum, l’han deixat bloquejat. Aleshores, hem reprès el nostre camí. Al primer revolt, per pura cortesia, he aturat el cotxe en sec per deixar maniobrar amb comoditat un vehicle que treia el nas a la rampa d’un garatge: el conductor ni tan sols s’ha dignat a mirar-nos. Dec haver frenat massa sobtadament, i el que em venia al darrere no ha reaccionat a temps: ens hem endut una bona nata. Amb la pasta que el meu mecànic s’embutxacarà per la reparació en té per tancar el taller tres anys i fer-se l’allargament de penis que sempre havia somiat.

En el moment, he deixat anar un renec, que per decòrum no reproduiré, al qual la meva filla ha replicat: “Papa, això no és diu. Baixes i li expliques al senyor, de bones maneres, que t’ha donat un cop i que ha de vigilar més”. La vergonya m’ha fet empetitir a escala microscòpica i, mentre m’empasso amb patates les bones intencions per al dia, amb mi mateix perdut entre els plecs del seient, els nens s’ho estan passant de conya conduint ells fins a l’escola.