Avui vinc a parlar d’indults

L’altre dia dos amics meus gens sospitosos d’unionisme ni d’altres tares carpetovetòniques es confessaven a les xarxes estupefactes pel to delirant que les coses estan prenent a la pobra, bruta, trista i dissortada Catalunya. El Gabi se sorprenia que una cadena com TV3, que ha fet del llepaculisme i del sectarisme senyes d’identitat, dediqués amb prou feines uns segons a la fi de la mascareta obligatòria en terra andosina mentre s’entretenia llargament quan la mateixa notícia es referia a París i rodalia. Alguna cosa s’ha trencat en les fraternes, íntimes relacions entre Catalunya i Andorra, intuïa, i concloïa de forma sorprenentment submisa en ell que calia de forma urgent reconstruir ponts, etc., etc. Amic meu, la Catalunya groga no té ulls per a res més que no sigui ella mateixa, com una narciseta de comarques. L’Oliver, de la seva banda, es declarava fascinat que encara hi hagués gent que voti la tropa que fa com que governa a la Generalitat. Fàcil, jo li deia: perquè més enllà del circ llacista hi ha un erm habitat per la púrria fatxa i botiflera –inclòs el PSC, encara que ells no vulguin saber-ho– invotable per a un català de veritat, fidel seguidor del FAQS i per descomptat indepe. Hi he rumiat detingudament, és clar, i m’ha fet pensar en els delinqüents llacis recentment indultats. Pares i mares de família que fa dies que crien pèl al cul i que no han tingut manies de creure’s la reencarnació amb barretina de Nelson Mandela, Rosa Parks i fins i tot Ana Frank, com en aquells nosocomis de l’any de la picor on sempre hi havia algun pobre desgraciat que es creia Napoleó. Dalí deia que l’única diferència entre un boig i ell era que ell no estava boig. No sé vostès, però jo no hi veig gaires Dalís, entre la patuleia groga de Lledoners.