‘Balapapa’ per a tots
Ara que diuen que ens cauran vaccins com flocs de neu, comencem a preparar-nos per a l’època en què per fi puguem sortir tranquils de casa per recuperar velles tradicions. Una que no pot faltar, sense cap mena de dubte, és la cançó de l’estiu. Com que a les nostres valls no som gaire donats a la creació de tan grans obres d’art musical haurem de buscar portes en fora. Cap problema, els nostres veïns sempre ens sorprenen amb alguna joia sense precedents, d’aquelles que dubtosament passaran a la història i encara gràcies com veuen la llum del sol.
Molts de vostès recordaran la revista Andorra Magazine, una publicació de gran èxit, testimoni del pas de fenòmens de fama mundial com el que avui us presentem. Andorra Magazine va publicar-se de forma quinzenal la primera meitat dels anys setanta del segle XX. Dirigida per Pierre Fournie de la Martinie, venia a cobrir el desert editorial pel que fa a publicacions periòdiques dels anys anteriors. Incloïa articles en català, castellà i francès, cosa que facilitava la seva distribució més enllà de les nostres valls. Els continguts reflectien l’actualitat d’Andorra, i aquella que venia d’altres contrades no gaire llunyanes.
L’any 1966 l’artista francès Georgie Dann irrompia al panorama musical internacional. Nat a París el 1940, de família de músics i artistes, inicià la seva carrera al seu país d’origen, i poc temps després es traslladava a Espanya, on s’especialitzaria en l’anomenada cançó de l’estiu. Servidora pot donar testimoni de la seva resistència al canvi, doncs tots els estius, quan els immigrants tornàvem a passar uns dies al poble, recorríem 1.500 quilòmetres en cotxe, acompanyats del seu repertori. Qui no recorda aquell pobre negre que no podia –ves a saber què– i l’oda al chiringuito de torn. Em poden ben creure que jo per més que ho intento no ho he aconseguit.
Ens situem doncs en l’any 1970, quan la competència per esdevenir el rei de la festa estiuenca era ferotge. Des de Los Diablos amb el seu Rayo de sol, passant per l’Achilipú, de Dolores Vargas, els joves d’aquella època, avui una mica més crescudets, passaven les tardes movent l’esquelet. Dann, encoratjat per l’èxit de la seva cançó anterior, de la qual segons les seves paraules s’havien fet nombroses versions, va decidir que aquell mateix any aconseguiria coronar-se com a rei de les pistes, tot obsequiant-nos amb una coreografia d’arrels mexicanes: la balapapa (no confondre pas amb la salchipapa de la inigualable Leticia Sabater).
El periodista Patricio Infante fou l’heroi nacional que s’atreví a fer unes classes pràctiques per conèixer els passos essencials d’aquest ball. En paraules del francès, qualsevol podia aprendre’l, això sí, tenint moltes ganes de gresca i una edat no gaire avançada, doncs els moviments podien ocasionar greuges mèdics i provocar certes confusions (?).
Infante doncs va prendre nota dels tres passos essencials de la balapapa, que vist l’èxit que va tenir a la seva època, ben bé podríem aprofitar per recuperar-lo l’estiu vinent i donar-li el reconeixement que es mereix.
En primer lloc el pas més senzill. Fes el que vulguis. És el moment en què la inspiració personal sorgeix i ens adaptem al que ens ve a sobre. Continuem amb la part de xerinola i alegria, on les parelles giren, tot entrellaçant-se a tort i dret. Res, vint segons. Tot seguit arriba la disbauxa i el lliure albir, fins que la cosa permet donar un descans al noi, que es posa de genolls i a picar de mans, mentre les noies giren al seu voltant fent saltironets com si fossin Heidi als Alps suïssos.
“Yo solo he ordenado un poco la juerga”, declarava George després de la classe magistral. Infante no es pronuncia al respecte i servidora els convida a investigar sobre aquesta curiosa i simpàtica dansa des de l’edifici Rosaleda d’Encamp.
Versió per a imprimir