La segona onada d’aquesta pandèmia ja és aquí. Això sí, és clar, suposant que alguna vegada se n’hagi anat, com perquè aquest rebrot es pugui considerar una segona volta d’alguna cosa o, simplement, més del mateix. La realitat és que estem cada vegada més a prop de tornar a sentir la incertesa de no saber què passarà demà. El que sí que sabem, i de manera fefaent, és que Espanya acaba de decretar l’estat d’alarma amb el consegüent toc de queda, amb les implicacions d’aquesta beneïda qüestió que últimament ens afecta dia sí, dia també. Ja sabeu... la frontera.
Ara com ara, ens asseguren que es mantindrà oberta –una cosa ben estranya, tenint en compte que no hi ha cap pont de cap de setmana a prop. Però ja hi estem acostumats... Això de “els camins del senyor són inescrutables”. Bé, amb els polítics succeeix una cosa semblant. Aquí, allà i on més us vingui de gust.
El govern dels EUA ara surt a dir que no podrà “controlar” la pandèmia, com si alguna vegada haguessin pogut. Recordem que és el primer país de la llista en nombre de contagis i de morts a escala global.
Però no cal mirar a l’altre costat de l’oceà. Aquí mateix juguen a tancar i obrir bars com si fossin una moneda de canvi en una transacció i ens fan recomanacions que sonen més a estirada d’orelles, com si tot fos culpa nostra.
És cert que nosaltres tampoc som les carmelites descalces i una mica d’autocrítica no ens aniria malament. De totes maneres, de repartir culpes ja se n’encarreguen els setciències en les tertúlies del matí. La realitat, l’única cosa que sabem i de la qual podem estar ben segurs, és que tots posem el nostre granet de sorra perquè la situació vagi com va. Aplaudiments i papers de vàter al marge, mai falten les teories de la conspiració i els filòsofs de barra de bar que arreglen el món entre canya i canya, però que no es posen la màscara perquè s’ofeguen. No sigui pas que un virus de res els infligeixi les seves llibertats individuals. I ara, com que la cosa s’està començant a descontrolar una altra vegada i les estadístiques pugen –en alguns casos, de pitjor manera que en la primera onada–, ens tornen a renyar i nosaltres, per descomptat, ens queixem. I el cercle torna a començar.
En el camí... l’economia de milers de persones que han de fer malabarismes per arribar a final de mes i, una vegada més, la incertesa. Però no us preocupeu, si alguna cosa ens està ensenyant aquesta pandèmia és que ningú n’està exempt i que no importa el temps de previsió que hagin pogut tenir els governs per planejar segons quins protocols. Tots estan improvisant (i si no, ho dissimulen molt bé) i al mig, nosaltres ballem al compàs del ritme marcat per les recomanacions, lleis i altres estratègies per mantenir aquesta fina línia entre una economia mínimament saludable i vetllar per la salut dels seus ciutadans.
Però no es preocupeu, la música sona bé. Ja ha començat a nevar.