Ballarins: atletes de Déu

Diu l’escriptor brasiler Paulo Coelho que quan balles pots gaudir el luxe de ser tu mateix. I a Andorra hem estat sempre nosaltres mateixos, doncs ballar ha estat i és part de la nostra cultura, de la nostra tradició, de la nostra manera de fer i de ser… Sino, com s’explica que en un país tan petit convisquin, amb una salut envejable, cinc esbarts dansaires que no solament es renoven constantment, sino que formen part de la nostra història i la nostra cultura?
El degà de tots ells, creat l’any 1950, és l’Esbart Santa Anna d’Escaldes-Engordany, del qual la meva tia Núria Segalàs havia format part des del seu bell inici, i la meva mare, Maria Teresa Segalàs, anys més tard, fent parella amb Joan Albert Montané i Juan Antonio Real, entre altres. També hi van ballar les meves ties Monserrat, Elena i Esther Altimir i els meus oncles Gerard Altimir i Albert Font.
L’Esbart Laurèdia, que si bé va gestar-se poc després de l’escaldenc, no fou fins l’any 1963 quan es presentà en societat i del qual també en formà part la meva tia Maria Rosa Pol, ànima del ja desaparegut Hotel Pol de Sant Julià de Lòria. L’any 1981 naixia l’Esbart Dansaire d’Andorra la Vella i l’any 1989, el Sant Romà d’Encamp. Ara fa deu anys unien les seves forces La Massana i Ordino en el nou l’Esbart Valls del Nord.
En l’antigor els nostres avantpassats ja ballaven danses com l’As d’Oros, vestits d’arlequí; l’Esquerrana, creada perquè la pogués ballar la filla d’un rica família andorrana que havia perdut el braç dret; el Ball de Santa Anna a Escaldes, una dansa del segle XVII; el Ball Pla, on tots els homes portaven l’escopeta a l’esquena; el Ball dels Cònsols, on els cònsols ballaven amb noies que ruixaven amb unes gotes de perfum; el Ball de Cintes o Ball dels Gitanos, al voltant de l’arbre de maig; el Ball de Bastons, deixant una creu feta amb bastons a terra; el Ball de la Creu, clavant un crucifix a terra i ballant al seu voltant sense tocar-lo amb els ulls tapats; el Ball del Fanalet, amb un fanalet de roba que portaven els homes; el Ball dels Relleus, posant-se enmig de les parelles fent un relleu; el Ball de l’Escombra, fent el relleu amb una escombra; el Ball de la Toia, anomenat així pel premi que s’obtenia amb una rifa; el Ball del Ram, on el ballador regalava un ramet a la noia amb qui volia ballar; el Ball del Puro, on les noies regalaven un cigar als nois amb qui volien ballar; el Ball de Casats, anunciat amb un solo de trompeta; el Contrapàs, el ball senyor per excel·lència; la Marratxa de Sant Julià de Lòria, commemorant la signatura dels Pariatges l’any 1278, amb dos homes que representen el comte de Foix (casat) i el bisbe d’Urgell (solter), amb barrets de copa i cintes amb els colors de la bandera andorrana portant un cantiret de vidre florit ple d’aigua perfumada anomenat “almorratxa”…
Segur que me’n deixo alguns, com el Ball dels Cornuts, el Contrapàs del Bou, La Bella Miralda, la Faràndula, La Balanguera, el Ball Cerdà… Si qui canta els seus mals espanta, ves a saber què aconseguirà qui balla! Potser per això deia Einstein que els ballarins són els atletes de Déu!