Avui tornarem amb la imaginació als estius d’abans, als de veritat, aquells que feien olor de pols i d'herbes acabades de segar, quan l’acte més esperat de tota la festa major era, sens dubte, el ball. El ball de tarda i el sarau de nit. El moment en què tot –esperances, mirades, enveges i futurs– es posaven a girar al ritme de la música.

Quan la sobretaula s’estirava i s’allargava entre el cafè i el cigar, i les cadires cruixien sota el pes de les converses llargues, els fadrins es posaven la faixa i anaven cap a la plaça. Ho feien amb nervis a l’estómac i olor de colònia a les solapes. La plaça –engalanada amb boixos frescos, garlandes de paper i quatre banderoles que ballaven amb l’aire– s’omplia de vida. El poble sencer hi acudia, però era el jovent qui en tenia la clau.

Abans de començar, els fadrins sortien a buscar les noies casa per casa. Les hi cantaven, sí, com es cantava abans: amb la veu i amb l’ànima. Elles sortien agafades del bracet dels pares, que feien cara de saber que aquell vespre podia canviar-ho tot. I un cop tots eren a lloc, començava el ball, amb els músics damunt de l’escenari improvisat pel fuster del poble i la il·lusió dels acords rebotant contra les parets de pedra de les cases pairals, testimonis muts de centenars de festes i festejos.

A la plaça hi havia palcos de diferent preu. Al principal seien els cònsols i el mossèn. Aquest últim, de braços plegats, vigilava que la moral no s’afluixés amb l’escalfor del vespre. Si tocava el res de Rosari a mitja tarda, la música callava, les parelles se separaven i tot el poble es posava a pregar. Si algú ballava massa arrapat, no feia falta intervenció del ministre diví: una estossegada ben donada del padrí o una mirada seca de la mare, i el miracle s’obrava –l’aire tornava a fluir amb comoditat entre els dos cossos.

A diverses parròquies a l’entrada del ball, un fadrí cobrava entrada als forasters. Si volies ballar amb les noies del poble, havies d’afluixar la butxaca. Amb aquells diners es pagava l’orquestra, les garlandes, i potser alguna ampolla de ratasia per al darrer dia. I just al costat, un venedor de flors de cera –amb filferro, paper i paciència– exhibia la seva parada. Hi havia les flors normals i les especials: les primeres, de colors vius; les altres, recobertes de paper encerat, una delícia per als ulls i per al cor.

Els nois les compraven i les regalaven a les possibles festejades. Era un gest ple de sentit: la flor de cera especial només es donava a la que feia bategar més fort el cor. Ella, si l’acceptava, es guardava aquella peça tan preuada per ballar l’última cançó, la més esperada. I si ella també l’escollia a ell, aquell ball esdevenia una promesa. Darrere d’aquell girar de cossos hi podia haver el començament d’un festeig, i de vegades un casament.

Les noies penjaven aquelles flors a l’habitació, com si fossin un trofeu de caça silenciós. Algunes en tenien tantes que no quedava ni un clau lliure. I entre elles, també hi havia pactes. Pactes de complicitat, d’aquells que no s’escriuen però se saben i es respecten: que cap amiga es quedés sense ballar, que si una noia tenia molts balladors, els repartia, com qui reparteix carícies perquè ningú es quedi sense.

El ball acabava a mitjanit, en punt. Ni un minut més, que l’endemà calia llevar-se ben d’hora per anar a missa i deixar el soler ben preparat per rebre a tota la família que venia de fora. Tots cap a casa, amb el cap ple de música i alguna mirada enregistrada al cor. Excepte l’últim dia, aquell sí, amb permís per traslladar la mitjanit. Llavors, i només llavors, apareixien les ametlles garapinyades, un luxe dolç que arribava amb comptagotes i es compartia amb un somriure i mirades de complicitat, perquè els nostres padrins i padrines sabien que si la felicitat no és compartida no és felicitat.

Bona festa major a tothom!