El primer cop que vaig ensopegar amb les maneres d’aquell monstre d’iniquitat que és el sistema bancari era una ingènua i ignorant joveneta –segueixo igual, a excepció dels anys–. Era un altre temps i un altre lloc. Principis dels noranta i aquella Galícia que fa tant de temps que exhibeix les cicatrius del despoblament. Més acusat que el que amenaça les comarques veïnes, però quan vegis les barbes... Sí, ja sé que tu fa anys que no hi poses els peus i no t’interessen les coses de Runer avall, però pensa que hi ha fins i tot famílies que viuen a banda i banda de la frontera, així que segueixo. Com comença a passar per aquí, les oficines bancàries escassejaven, la població es feia gran i les apps ni s’ensumaven, així que era habitual que la gent de més edat confiés les cartilles a algú que treballava al banc: allà on tothom es coneix, on tothom està emparentat, la confiança corre de casa en casa. De tant en tant, però, alguns sortim ovella negra. Així que aquella becària ximpleta que era es va trobar cobrint el judici contra l’espavilat que s’havia quedat els quartos dels iaios. Ja podeu comptar: quatre duros atresorats amb esforç i privacions. El banc on treballava el paio va lluitar al judici acarnissadament per no fer-se responsable dels calerons pispats. Que no dic que no tingués raó legalment parlant (no recordo la sentència), però la ingenuïtat portava a preguntar: per aquestes quantitats ridícules, que les gastaran en l’esmorzar d’un consell d’administració i en canvi són els estalvis d’una vida per a aquestes persones, no es podrien marcar un detall i tornar-les-hi? Ni calia que fos per bondat o com a deure moral: rèdits en termes d’imatge. Quina idea bobalicona, oi?
