Els darrers dies el ministeri d’Afers Socials ha anat fent rodes de premsa de balanç del 2020 en els diferents àmbits en què actua. I cada compareixença s’ha convertit en un bany de realitat que ens fa tocar de peus a terra fins i tot a aquells que anem fent la viu-viu. No som rics, però tenim feina, cobrem a final de mes, cobrim despeses i ens podem permetre el luxe de sortir del país ara que ens deixen o d’anar a menjar al restaurant més d’un cop a la setmana. Luxes sí, perquè veient les dades del ministeri la sensació és que en el fons jo també soc una privilegiada. La maleïda pandèmia ha fet més mal del que molts es pensen. L’any passat es van multiplicar per deu els recursos destinats a pagar ajudes per desocupació involuntària (3,4 milions en total). Més de 1.100 persones més van ser ateses per l’Àrea d’Atenció a les Persones i a les Famílies (més de 5.000 en total) i en el 81% dels casos els motius estaven relacionats amb problemes econòmics. Per no parlar que també es va disparar l’atenció d’adolescents en risc. Qui pot estar satisfet de com van les coses veient aquest panorama? La realitat és tossuda, ja ho diuen, així que per molt que girem l’esquena, per molt que visquem en la nostra petita bombolla de tranquil·litat, no podem oblidar que hi ha qui no pot pagar el lloguer i el menjar de cada dia. El contrast? Les magnífiques dades que presenta la construcció, reflectides en blocs i blocs de luxe on la majoria no podrem viure mai. Estem segur que el país va pel bon camí? Jo fa temps que en tinc dubtes i ep! molt de compte amb la salut mental, perquè en parlem poc però les conseqüències seran greus.
