Si et titllen subtilment de Barba Blava, ja  pots imaginar-te que et veuen com un  baliga-balaga.
Oscar Wilde, que, recordem, va morir a París, assegurava que ell ho podia resistir tot menys la temptació. Per la seva banda, la juganera Mae West, no es quedava curta i dècades més tard diria: “Jo ho provo tot una vegada, dues si m’agrada i tres per assegurar-me’n.” I encara una altra de les seves,  que avui ens va de perles: “Dius que hi ha deu homes esperant-me a la porta? Despatxa’n un, avui estic cansada”. 
No puc pas amagar que l’entremaliada Mae West és una de les dones que més gràcia em fa per la seva conducta indisciplinada i per les seves enginyoses sàtires. Ostres! Ara em ve al cap aquella altra: “Ja no hi ha cavallers com els d’abans; si avui un home t’obre la porta, o bé és la del seu dormitori o es tracta del porter”. 
Disculpeu  la  tabarra,  però és que una cosa ens portarà a l’altra, ja que  vull  referir-me a la pel·lícula d’Ernest Lubitsch Les Vuit dones de Barba Blava, de l’any 1938, amb una acció  que té lloc a dos escenaris: la Rivière francesa i  París. Lubitsch la rodaria un any abans de  Ninotchka i  comptaria amb dos dels millors guionistes del moment, Charles Brackett i Billy Wilder, i amb estrelles  de la pantalla que  asseguraven l’èxit de la cinta: Gary Cooper, Clodette Colbert, Edward Everett Horton i David Niven. La pel·lícula també ens porta a commemorar els aniversaris de Gary Cooper, que naixia el 1901 i moria el 1961,  els 25 anys de la desaparició de la Colbert i els 135 de l’arribada al món d’Everett Horton. 
Tanmateix, m’hauria agradat parlar d’Angel, igualment de Lubitsch,  atès que la primera intenció era recordar la Marlene Dietrich, nascuda el 1901 a Berlín, enemiga declarada del nazisme i gran amiga de la Mae West; però  ho deixaré per a un altre dia. La Marlene passaria els darrers 10 anys a París i fins i tot, el seu multitudinari funeral l’any 1992 tindria lloc a la Madelaine, on ja s’hi havien celebrat els de Frederick Chopin i Coco Chanel.  
Amb la Dietrich es donarien més coincidències: el 1921, fa just un segle, va començar la seva carrera com a actriu convertint-se en la musa de Josef von Sternberg,  sent coneguda com a l’Àngel Blau. Demaneu a l’amic Toni Zorzano per què a l’estiu del 1987 va posar aquest nom tan ben encertat al seu entranyable local, per on van desfilar immenses figures del jazz. A més a més, de passada, hauria parlat de Cary Grant mort fa 35 anys, que va ser la nineta dels ulls de la Mae West. Però com que el tema és sucós i dona per estona, us prometo que ben aviat dedicarem un article al triangle  West-Dietrich-Grant. 
Tornem, però, a La Vuitena dona de Barba Blava d’aquell cineasta jueu nascut a Berlín que mai no es treia el puro de la boca. Fent una adaptació de la peça de teatre original d’Alfred Savoir, els aguts guionistes Brackett i Wilder muntarien una divertidíssima comèdia d’embolic de les que a finals dels anys 30 i principis del 40 et feien morir de riure. I dic els anys 40 perquè al territori espanyol no es va estrenar fins a l’any 1942.  Gary Cooper faria el paper d’un  faldiller milionari nord-americà  que després de set matrimonis desafortunats amb dones que només anaven darrere de la seva cartera, acaba casant-se, per vuitena vegada, amb la filla d’uns nobles francesos arruïnats. 
I fa 155 anys, un dilluns 5 de febrer del 1866, al Théâtre des Bouffes Parisiens, Jacques Offenbach estrenava una divertida opereta en tres actes titulada també Barba Blava. El conte de fades creat per Charles Perrault donava per a molt si observem les nombroses adaptacions que s’han anat fent del personatge tant al cinema, l’òpera, el ballet o la literatura.