Barbàrie! Impotència! ¿I ara què?

És divendres cap al tard. Sona el telèfon. És un amic alemany, metge. Truca des de Munic i diu “Und nun, was zu tun” ¿i ara què hem de fer?”. “¿De què parles?”, dic jo estranyat. “De la matança a la meva ciutat”. I m’explica horroritzat l’atac terrorista. Tres nens morts de la mateixa família. La ciutat paralitzada, en estat de xoc, perplexa, acovardida. “Tothom a casa seva”, va ordenar la policia. I Alemanya no és un país mediterrani, tots a obeir. Tots quietets i astorats.
¿Cap a on anem? ¿Què passarà? ¿Quan i a on serà el proper acte terrorista? Estigueu segurs que ens arribarà qualsevol dia d’aquests.
En pla sarcàstic segueix. “Tu tranquil. Andorra no és a la llista dels islamistes. El Valira és un riu de poc cabdal”.
Això em recorda un dels molts avantatges d’aquesta beneïda terra: la seguretat. Al mateix temps em fa pensar que ja cal que el Govern no abaixi la guàrdia. Al contrari, que apugi el llistó. La pau i la seguretat són sagrades.
En aquest estat de tristor i perplexitat se m’acudeixen les idees de sempre. Temo ser repetitiu, però no puc evitar-ho. Tu, lector amic, i jo, pobre de mi, peregrí que cerca la llum, ens sentim impotents i frustrats davant tanta barbàrie, en un món malalt, malferit. Un món, que des de sempre, està dominat per l’egoisme, la cobdícia i el poder. Primer jo, després jo, i tot seguit jo. Els altres que es fotin. A efectes pràctics, no existeixen, i si pateixen, és el seu problema, que no m’importa en absolut. Que es vagin massacrant a Síria, a Sudan, a Txetxènia, Ucraïna... Que en la salvatge democràcia nord-americana es venguin armes al McDonald’s i els policies blancs matin negres indefensos, i que massa sovint algun boig comenci a disparar en una escola o al carrer contra persones indefenses. No els importa que en el nostre entorn immediat milions de nens visquin en la pobresa més abjecta, ni que morin milers d’africans desesperats  ofegats al Mare Nostrum en el seu intent de travessar-lo  cap a Europa.
¿I a mi què m’importa? ¿I a tu què t’importa? És el seu problema. Jo robo, mano, governo, estafo, i visc la mar de bé. Tinc molts diners, casa al mar i a la muntanya. Els meus nens parlen anglès, van a bones escoles. ¿Què vull mes?
Ni tu, pacient lector, ni jo podem arreglar el món. ¿Però és lícit i ètic quedar-nos amb els braços plegats? És el nostre món, el nostre futur, és el futur dels nostres fills, de les noves generacions, que tenen dret a un herència digna. En la meva candidesa, idealisme i no sé què més (¿beneiteria?), se m’acut un camí, que jo en dic el de les “illes verdes”. En aquest mar de corrupció, incompetència i egoisme  intentem cada un de nosaltres convertir-nos en una illa verda d’amabilitat, solidaritat, honradesa i amor al proïsme. Tots som germans, pobres humans amb problemes i destins comuns. Febles i vulnerables mortals tots. Somiar és lliure, esperar és lliure i intentar remoure les consciències també és lliure.
És evident que la  prepotència, l’abús i la humiliació dels poderosos vers cultures, races i religions de pobles “inferiors” va in crescendo. Es produeix una tensió, una diferència de potencial i al final salta la guspira. De moment són guspires terribles però relativament menors, però no m’atreveixo a pensar a on poden arribar. Una simple mirada a Google, “armes de destrucció massiva”, il·lustra el que vull dir. Nuclears, biològiques, químiques. Això va de debò. És molt real. I segur que els prepotents seguiran amagant el cap sota l’ala. No volem veure que aquesta és la causa última dels conflictes actuals. Ni la policia ni l’exèrcit ens podran protegir. La solució no va per aquí.
Amic, tanca els ulls i pensa... Actua.