Quan vaig veure les imatges de les protestes a Mallorca de la setmana passada no em vaig sorprendre gens. Ni de la gentada ni de les hòsties propinades per uns cossos de seguretat plens d’eixelebrats i neofeixistes. Fins i tot a aquesta espècie dòcil, submisa i eminentment tranquil·la que som els mallorquins se’ns omple la pebrotera d’aguantar situacions i discursos insofribles. La gent que va sortir al carrer no ho va fer només per la saturació insostenible de les platges o per la impossibilitat d'accedir a un habitatge digne, sinó per una dolorosa sensació de desnonament cultural. Quan el territori on has nascut i crescut deixa de ser un espai de vida quotidiana i es converteix en un simple decorat de mercat per al gaudi passatger d'altres, el sentit de comunitat es dissol i en el seu lloc s'imposa l'única fe que sembla articular el nostre temps, la Santíssima Trinitat de l'estultícia, la individualitat i el mercat.
D'ençà que faig vida a Andorra, ja fa vint anyets, sempre sento certa sensació de déjà-vu. Hi veig trets, actituds i dinàmiques urbanístiques i socials que em recorden vivament la Mallorca de fa un temps, amb la diferència que aquí el procés sembla avançar a un ritme diferent, potser amb cert retard cronològic. Però el camí de fons és exactament el mateix. Un camí que porta a la desigualtat i a la dissolució d’una cultura petita i antiga però amb massa habitants amb autoodi. Val la pena escoltar la vella saviesa popular i fer cas a la dita aquella de quan vegis la barba de ton veí cremar, posa la teva a remullar. Som a temps de reflexionar com a societat i de revertir aquesta inèrcia abans no sigui massa tard? O ens limitarem a contemplar com el paisatge i les coses que ens defineixen esdevenen simple mercaderia d'un sol ús?
Nosaltres continuarem resant al nostre senyor liberalisme i passarem per alt que aquest és fill directíssim d'uns senyors que avui, des de la infàmia, perpetren un genocidi a la riba oriental del Mediterrani sense que el món anomenat lliure s'immuti ni un sol segon. I en el mateix bressol de la cultura hegemònica en què ens emmirallem cada dia, els EUA, avui hi ha moviments de dones que demanen renunciar al seu propi dret al sufragi. Quan aquesta és la lògica que ho xopa absolutament tot, la mateixa idea de dignitat humana passa a ser un obstacle prescindible.
Fa pocs dies, el programa 30 minuts emetia Grècia, paradís perdut, un retrat cru i devastador de la degradació extrema de les illes hel·lèniques a causa del turisme massiu. Un avís per a navegants que ressona directament a la Mediterrània i als Pirineus. Pobles buits d'ànima, recursos al límit i una identitat local reduïda a pur folklore per a visitants d'un dia. És el triomf absolut d'un model que engoleix tot el que toca fins a deixar-ne només la carcassa exterior. Perdoneu que torni a les dites populars, però crec que és bo recordar que qui barata el cap es grata.
Avui me'n vaig a omplir un poc més Mallorca, a veure si finalment rebenta del tot. I mentre em gronxin les ones em demanaré si l’any que ve quedarà cap racó on reconèixer-nos.