El mes que comença l’any té tradicions ben nostrades, sobretot a la tercera de gener, “la setmana dels barbuts” i, segons la tradició, la més freda de tot l’any. Rep aquest nom perquè antigament els sants que se celebraven en aquestes dates portaves grans i prominents barbes blanques. L’obria la setmana Sant Pau l’Ermità, el 15 de gener, li seguien Sant Antoni Abat (17), Sant Mauri (18) i antigament la tancava Sant Sebastià, el 20, o depenent de la contrada, Sant Vicenç, el 22.
A casa nostra els més celebrats eren Sant Antoni Abat i Sant Sebastià. Dos grans sants coneguts per ser guaridors i advocats contra pandèmies i lepra. Explica la llegenda que Sant Antoni era un home molt vell que es va retirar al desert, on passà molta part de la seva vida meditant i guarint leprosos. També era un gran amant dels animals, i quan en veia un de ferit, el curava, com va fer amb un porc esguerrat que el va acompanyar tota la seva vida. Vet aquí que també se’l conegui popularment com a Sant Antoni del Porquet o dels Rucs.
Sant Antoni Abat era present a la majoria de retaules del país, de ben antic l’Església el considerà patró dels animals, sobretot els de peu rodó, i per extensió dels traginers que menaven amunt i avall amb les mules o cavalleries. A la Massana hi té dedicada una església, la de Sant Antoni de la Grella. Just a sota dels túnels i a tocar de l’antic Camí Ral, la humil però preciosa capella acull cada 17 de gener massanencs i pelegrins per celebrar la festa del patró i demanar-li protecció per a ells i els seus animals. Sant Sebastià tenia representació arreu i en especial a Sant Julià, on compta amb confraria pròpia.
Aquesta setmana també se celebraven a totes les parròquies els tradicionals Encants. Els sagristans passaven casa per casa a fer una plega en la qual recol·lectaven productes per subhastar-los a la plaça. Les donacions eren orelles i peus de porc, llonganisses i coques, segons les possibilitats de cadascú. Els encants eren presidits pel mossèn i havia gran afluència a la plaça, on les dites eren inflades (sobretot pel jovent) i a vegades s’acabaven pagant autèntiques fortunes per uns humils peus de porc salats (demostrant d’aquesta manera públicament qui era qui tenia més diners o el més generós).
Els diners recol·lectats li servien al mossèn per fer actes de caritat, tant per comprar unes sabates o una gallina per a una família pobra com per pagar uns medicaments a una padrina vídua. Avui encara se celebren en algunes parròquies i continua servint per a aquesta fi.
Fins ben entrat el segle XX també hi havia uns altres diguem-ne curiosos encants, sense data fixa, que eren els Encantaments dels Llibres. Quan el Comú necessitava algun ral extra, cosa que passava sovint, feia anunciar pel crida el dia en què tindrien lloc. Arribat el dia, a trenc d’alba, a la plaça apareixien el secretari general i el cònsol major i s’asseien a una taula amb els llibres de comptes del Comú. Els assistents feien fila i d’un en un anaven atansant-se al cònsol i al secretari amb aquesta fórmula: “Us encanto los llibres”. Secretament, previ pagament d’un donatiu, es feien llegir en veu baixa els deutes i mancances de pagament que tenia un veí o un familiar amb el qual no es portessin especialment bé.
Sempre procuraven que la concurrència no sentís per a qui havien demanat i el que devia. No pas per protecció de dades, no. Ho feien perquè si algú demanava per algú en especial en repetides ocasions, d’aquesta manera podien cobrar més, cobrant així per cada consulta. En aquella època, si s’era de casa bona valia més portar els comptes al dia: estava molt mal vist que “encantessin” els llibres i el teu nom sortís com a morós.
Els diners eren dipositats en una caixeta tancada amb clau (moltes vegades era l’urna de les votacions) i era custodiada pel manador (o el capità del sometent) depenent de la parròquia, en marxar el Sol es retiraven al Comú i comptaven els diners recaptats. Aquesta (inimaginable) avui en dia recaptació, servia moltes vegades als comuns per fer front a necessitats molt bàsiques, ja que per norma general en aquella època tots els comuns estaven sempre pelats.