Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Manel Sansa Garal

Manel Sansa Garal

Lliurepensador

 

 

Barbuts, ximples i músiques




Enguany, incomprensiblement o potser per l’oblit incessant de tradicions i consuetuds, la setmana dels barbuts va transcórrer en la indiferència. Aquells sants del calendari, que se succeeixen durant uns dies, tots lluint unes barbes salpebrades on els pèls negres representen el fred i els blancs la neu, encarnen la fredor més intensa de l’hivern, els dies més gelats en ple mes de gener. Ells han fet honor a la dita i a la permanència indefectible del fenomen: “Setmana dels barbuts, setmana d’esternuts!”, “Sant Antoni el gela, Sant Vicenç el mata i la Candelera l’enterra”.
La Crema del Mai, a Canillo, va corroborar, més enllà de la certesa de la gelabror ressentida uns dies abans, que la hivernada es perllongaria amb rigor, pel fet que el pi incendiat es consumia lentament, amb parsimònia. I el dia de la Candelera, que reia sota el sol, va ratificar amb escreix la premonició de la permanent llargària de ventades, torb, pluja i neu a dojo, i de la broma aferrada a cims i planúries. Ja se sap, “quan la Candelera riu, el fred és viu; i si plora, el fred és fora”. En definitiva que, com acostumava a dir l’Aleixa de Canillo, “d’hivern, no n’ha quedat mai cap per
caure.”
Podria molt ben ser que el contrast entre el temparrot que impera i la calorada de les calefaccions a les llars hagi propiciat el trasbals d’alguns cervells una mica tocats. Ho dic per la forta emoció i el rebuig que m’ha produït la lectura de comentaris fora de lloc, insultants i ultratjosos, adreçats al ministre de Salut. Aberracions difícilment acceptables i nauseabundes; tenyides de mots abjectes vomitats amb excés de bilis i ràbia, per desaprensius mancats de cap i de cor. Tarambanes amb incontenció o, simplement, ximples.
El doctor Joan Martínez Benazet ho ha donat tot d’ençà de l’inici de la pandèmia, i ha estat sempre al peu del canó. No ha estalviat ni temps ni esforç per exposar les realitats i informar convenientment la ciutadania, inclús durant el doble confinament que va patir quan, diàriament, compareixia a la televisió per explicar abundosament tot el que feia referència a la pandèmia. No crec pas que es mereixi cap mena de denigrament ni de vilipendi. Recordem la dita: “Qui fa el que pot, no és obligat a més.”  I la frase d’Ernest Hemingway: “Necessitem dos anys per aprendre a parlar i seixanta anys per aprendre a callar.”  Tant el senyor Martínez Benazet, metge pneumòleg, com el seu col·lega, el geriatre Albert Font Massip, van prestar, després de molts anys d’estudis, el jurament hipocràtic. No és pas poc. I també el metge Albert Font es mereix les nostres lloances i admiració per haver tornat a revestir la bata professional i posar-se a disposició de la direcció de la Clínica Geriàtrica Sant Vicenç d’Enclar, desinteressadament, tan bon punt s’assabentà que la Covid feia estralls en aquell centre. Un gest encomiable, valerós i que mereix un reconeixement peculiar, extraordinari.
Ja vençut mig mes de febrer, és un bon moment per recordar, amb certa recança, personatges que han forjat la banda sonora de la nostra vida i que han desaparegut durant el 2020. El 6 de juliol morí Ennio Morricone, gran amic de Sergio Leone (el dels spaghetti westerns). El compositor i director d’orquestra ens deixà obres mestres. Una de les que més tinc present, d’entre les seves més de 500 composicions, és la música del film Cinema Paradiso. El 23 d’octubre s’extingí la vida de la cantant i actriu Juliette Greco, musa dels existencialistes, als 93 anys. Interpretà cançons mítiques dels més compositors de més renom: Il n’y a plus d’après, de Guy Béart; Jolie môme, de Léo Ferré; Désabillez-moi, de Gaby Verlor…
I aquest divendres va fer vintanys del decés del gran Charles Trenet, Le fou chantant. Als 17 va fugir de Narbona i va pujar a París amb el somni d’esdevenir un gran poeta, però va haver de cantar els seus versos durant 70 anys. “La mer qu’on voit danser le long des golfes clairs, a des reflets d’argent, la mer des reflets changeants sous la pluie…”.
Si al més enllà existeix un refugi de les ànimes, on es reuneixen els esperits dels difunts, ara mateix el Pep i la Roseta, que s’han retrobat després de 57 anys de separació forçosa, deuen estar abraçats i ben arrapats escoltant els tangos de Carlos Gardel i les cançons de María Dolores Pradera, i ballant valsos de Strauss.
Que així sigui, pels segles dels segles.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic