Ha estat un estiu rar, trencat per la meitat. La barbàrie ha succeït massa a la vora, en una de les capitals mundials, la més propera al nostre petit Estat, a la ciutat que molts hem utilitzat per ubicar-nos al mapa quan ens demanen on és Andorra; cada cop menys, també s’ha de dir, que ja se’ns comença a conèixer pel món. I tot això enmig d’un incomprensible debat sobre el turisme a la capital catalana, tant de bo alguns poguéssim plorar pels seus ulls.
Quan la notícia es feu pública als mitjans i les xarxes socials, la reacció immediata va ser trucar als familiars i amics que viuen o podien estar a Barcelona. Suposo que va ser una reacció general, recollir la família per poder tancar la porta de casa amb doble clau i continuar llegint els comunicats dels mossos i les informacions que els mitjans més ètics anaven difonent després d’haver corroborat. Res d’imatges macabres, a casa ni una.
I poques hores després, la segona tassa de caldo; Cambrils, segona llar de molts andorrans. Torna a repetir la jugada; trucades als propers amb vincles amb el poble del Baix Camp. I això ha marcat aquest agost, ineludiblement, ha estat el tema de conversa inevitable de totes les trobades posteriors, de fet encara avui en parlem i en parlarem; i malgrat la brillant operació dels mossos d’esquadra, hi ha mitjans que estan intentant trobar-hi pegues. Sobta que des de l’endemà dels fets hi hagi mitjans catalans i espanyols que vulguin desprestigiar el cos de la policia catalana. Potser, una vegada més, hi ha coses que la gent normal no entenem. Crec que l’acció dels mossos va ser ràpida, contundent i prudent, però potser hi ha alguna meta-raó que jo no copso.
Sigui com sigui, l’endemà mateix dels atemptats de la Rambla de Barcelona, Andorra es va arremangar i vam començar a revisar si els protocols de seguretat antiterrorista estaven al dia, per allò de quan vegis la barba de ton veí pelar... i ben bé que hem fet. I el cap de Govern i les cònsols d’Andorra i Escaldes-Engordany han parlat d’assegurar les parts amb més trànsit turístic, s’entén tota l’artèria comercial Meritxell-Vivand. Tota mesura és poca, perquè, efectivament, cal viure sense por, però és més fàcil viure sense por si ens sentim protegits.
