Hem passat tres setmanes a ciutat. No ho teníem previst. Si em permeteu fer un acudit dolent diria que ha estat a causa d’una corada. Temps suficient per retrobar-me amb Barcelona. Des de fa molts anys les experiències viscudes es van acumulant en estrats superposats: cursos, músiques, bars, amors, mercats, barris, pisos, llibres i hospitals. Els arqueòlegs van trobar fins a set ciutats de Troia. Quantes Barcelones tinc jo superposades? No les puc comptar. Esquivo la ciutat epidèrmica i previsible dels turistes. Baixo al metro. Pels budells de la ciutat transita la vida autèntica, la medul·la òssia de la realitat. Hi ha músics voluntariosos, organitzats sota cartells municipals, que intenten alegrar-me el dia. Compro en una paradeta una novel·la d’Eduardo Mendoza per tres euros, amb una etiqueta de llibre solidari. Com m’agradaria que un dia les meves novel·les es venguessin al metro amb una etiqueta solidària! La gent camina aferrada al mòbil, la taula de salvació dels nàufrags moderns. Quants metres de llarg fa un metro? Els vagons són oberts i, si em poso al bell mig, gairebé puc veure tots els passatgers. Soc l’únic que no parla, consulta, juga o envia missatges pel mòbil. M’agradaria dir que ho faig per convicció, però en realitat és per vergonya de no saber connectar-me i mostrar en públic l’andròmina vella que utilitzo. Em sento estrany, inadaptat. Puc fer dues coses: renunciar definitivament al mòbil o comprar-ne un de darrera generació. Quina penseu que faré?
Surto a la superfície i cerco amb desesperació un punt que em connecti amb el passat, un túnel que em transporti a un substrat anterior. Un bar. Qualsevol bar petit, familiar, en una cantonada. Sempre m’han agradat els bars dels xamfrans de Barcelona. Entro al bar Sant Bartomeu a la plaça de Sants. Malgrat la decoració moderna, conserva un aire inexpugnable de barri, una identitat oculta. M’hi barrejo entre la gent jove i les ànimes perdudes que, com jo mateix, necessiten escalf i refugi. Un ancià es beu amb dignitat principesca una copa de whisky. Hi ha parroquians que parlen dels gats i dels gossos que els esperen als pisos solitaris. Un senyor alt i amb bigoti s’assembla tant al Lluís Permanyer que estic a punt de demanar-li la història secreta de la plaça. Els seguidors del Barça pateixen (patim) els desastres de la setmana. Els cambrers m’atenen amb amabilitat exquisida i em fan còmplice de les seves bromes com si presentessin el territori devastador on he passat el dia. El Leo pilota el servei i m’explica que és a punt de marxar de vacances al seu Perú natal; el Bryan mostra sempre un somriure murri de poeta; el Fe em saluda amb un respectuós “senyor Joan”, i m’aconsella variar el menú amb saviesa de dietista. De sobte apareix a la barra la noia xinesa de rostre de porcellana de la qual no vull saber el nom perquè m’agrada que sigui un secret. Són la nova gent del barri. Que no me’ls toquin! Sense ells no seria la meva ciutat!
Podria haver titulat aquest article amb el clàssic BAR CEL ONA però no he pogut veure el cel durant molts dies i el mar s’ha tornat amb la llevantada aspre i violent, com una imatge de les hores passades a l’hospital. Sort n’he tingut dels amics (la Mercè i l’Enric) que m’han acollit amb estima i generositat infinites, de les novel·les del Mendoza i dels cambrers del Sant Bartomeu, patró de Sants i de tots plegats.