Acostumo a seleccionar les notícies que vull llegir, per estalviar-me aprofundir en les que em causen un malestar anímic. A aquest fatídic grup pertanyen els successos en què les víctimes són infants. D’aquesta manera, si el titular ja em descriu la mort o el patiment d’un nen, automàticament canvio de canal o giro la pàgina. No em permeto afegir més dolor al meu propi calvari i fujo.
De l’atemptat a la Rambla de Barcelona, em consta que entre les víctimes hi havia nens, i que un tenia només 3 anys. També vaig descobrir una fotografia d’un pare abraçat a un musulmà. No està en el meu tarannà seguir les mil opinions que van sorgir després, i desconec on han anat a parar. Tampoc conec ni el nom del nen, ni si tenia germans, si vivia allà a prop i si va morir a l’acte o va ser a l’hospital.
Quan m’assabento de la mort d’aquest nen, instintivament la meva ràbia, juntament amb un sentit de la justícia molt primari, reclama que trobin i matin el culpable. Un cop ho han aconseguit, tota la resta d’informacions referents a l’atemptat se m’emboiren i esvaeixen perquè ja només penso en aquests pares i la duríssima feina que els espera.
No estem preparats per enterrar un fill. No tenim una educació sobre la integració de la mort a la vida. Sabem que no la podem evitar, però tot el desconeixement que l’envolta ens fa por i ens allunya. No ens agrada parlar de la mort i, com que no ho fem mai, quan desafortunadament ens toca no en sabem. La vida i la mort van de la mà. Per a la primera acostumem a crear llistes de tot el que desitgem per rebre el benvingut. Poques persones es preparen per morir. I cap imagina que el seu fill se li pugui avançar perquè, per començar, és antinatural.
Aquests pares fa un mes i mig que ploren el seu fill nit i dia. Encara no han estat prou temps dins el pou per poder començar a fer-se una idea del camí del dol que els espera. Per a nosaltres ja han passat unes quantes setmanes. Han recollit i netejat els carrers de flors i espelmes per tornar a la rutina, i parlem en passat dels actes terrorífics. Però ells s’han quedat estancats en aquell fatídic instant. Donen voltes i més voltes a aquell darrer dia, al que van fer amb el seu fill hores abans, fins que cronològicament arriben a la seqüència de la seva mort. I així, en bucle, repassen els llocs on van anar, tot el que es van dir, per acabar plorant desconsoladament recordant l’últim que va menjar el seu nen, el darrer petó que li van fer, l’última cosa que va explicar o preguntar i la robeta que va portar. És important pensar-ho i recordar-ho, perquè malauradament no tindran més records per acumular del seu fill.
Aquests pares encara tenen l’instint de buscar el seu nen per tot arreu com si s’hagués perdut. No ha passat prou temps per poder comprendre que no hi és ni hi serà mai més.
És tan brutal perdre un fill que no ets capaç d’assumir-ho i busques impulsivament respostes falses per fer lògic l’il·lògic, la mort d’un nen. I en aquest deliri del xoc inicial encara hi passaran uns quants dies, inclús mesos, per aprendre que l’amor que es tenien encara és dins d’ells. Sempre hi serà. Però han de passar anys perquè puguis acceptar que després de gestar un fill, parir-lo, criar-lo, cuidar-lo i estimar-lo, l’únic que et queda és conformar-te amb la minúcia de l’amor immortal que habita dins teu. I rendir-se a tan poc costa quasi tota la vida que et queda.
I mentre la resta dels mortals opinen sobre política, terrorisme, religions i abraçades simbòliques, aquests pares es refugien a casa buscant quina robeta encara desprèn l’aroma del seu nen. Han mort altres infants i també hauríem de parlar de com aconseguir cuidar els seus pares orfes. Com també hauríem de pensar què és el millor que podem fer cadascun de nosaltres per acompanyar-los en el seu dol. Tant se val si un nen ha mort d’una malaltia, d’un accident o d’un assassinat. La mort d’una criatura és sempre injusta i aberrant. Igual que el dolor dels pares sense consol.
